dilluns, 19 de maig del 2008

¡Felicidades!

Hola a todos y todas,

Hemos recibido vuestros proyectos, y queríamos felicitaros por la calidad de vuestros trabajos. ¡Gracias por vuestra participación!

En breve colgaremos los trabajos en la página Web del Consell dels Savis y os enviaremos la dirección para que los podáis ver.


Por otra parte, en junio tendremos una reunión con los sabios y aprovecharemos para enseñarles vuestros trabajos. Posteriormente, os comunicaremos sus reacciones.
De nuevo gracias y suerte con la selectividad,

Frédérique y Mónica

dimecres, 14 de maig del 2008

Gràcies, Arnau

S'ha fet un canvi en la distribució del blog, incorporant-li nous fons, imatges vinculades, un comptador de visites, traductors al castellà, anglès i francès, i una presentació, en general, més dinàmica; tot això, obra de l'Arnau Rius, estudiant d'Història a l'UB, i exestudiant a l'IES Molí de la Vila.

Espero que us agradi i, igualment, que aneu afegint comentaris, i sobretot, que els nostres savis i tots aquells que han col·laborat, tant els periodistes com els testimonis o les becàries responsables del projecte, rebin una bona impressió de la nostra feina.

dimecres, 7 de maig del 2008

Entrevista a: Mª Carme Roca Cardús

Aquesta entrevista la vaig fer jo, Francesc Sabater Masana, alumne de 2n de Batx. A, a la meva àvia, Mª Carme Roca Cardús

- Introducció: Els meus avis van venir a viure de Corbera a Molins de Rei i van muntar una empresa de materials de construcció que després van heretar els meus pares.
El meu pare es deia Pere Roca i la meva mare Elisa Cardús.


- Com vas viure els inicis de la guerra?

Quan va començar la guerra jo tenia 5 anys i acabava de néixer la meva germana petita. El dia que s’havia de celebrar el bateig de la meva germana va esclatar la guerra, i des de la parròquia ens van avisar que s’havien suprimit tots els actes, ja que l’església rebia atacs dels anarquistes.

Van començar els registres. Recordo que a casa van venir milicians i van tirar per terra tots els símbols religiosos, buscaven el pare perquè era empresari.
El pare tenia 33 anys, en un dels registres la mare va batejar la meva germana petita, ja que a vegades els milicians prenien represàlies i mataven. Aquell cop no van trobar al pare, que estava amagat dins un dipòsit d’aigua buit.
Al cap d’un mes al capvespre del 19 d’agost del 1936 van cridar al pare a declarar a l’ajuntament, juntament amb Albert Pujol i Lluís Santacana, els van fer pujar amb un cotxe camí a l’ajuntament però el cotxe es va desviar i van anar a parar a la carretera de Rubí, allà els van fer baixar i els van assassinar. Aquella nit en total van quedar 7 criatures orfes, i la més petita encara li faltaven uns mesos per néixer.
A Molins de Rei els membres de la CNT-FAI van matar a 27 persones, l’església la van destruir i es van apoderar de moltes cases de la localitat i a nosaltres ens van incautar el negoci.
Vam passar els anys de la guerra com vam poder.



- Com era l’escola i com vas viure el final de la guerra?

L’últim any de la guerra vaig anar a l’escola pública on tenia una professora, la Senyorita Teresita que era una gran mestra, la recordo amb molt efecte. Aconseguia fer-nos feliços amb el poc que teníem, amb cançons, l’arribada de les orenetes, el naixement d’una flor.
A l’hivern portàvem llenya de casa per poder encendre l’estufa.
Quan va acabar la guerra la Senyorita Teresita va marxar i he intentat comunicar-me amb ella però ha sigut impossible.
Recordo que un dia ens vam despertar amb un soroll molt fort, havien tirat un bomba molt a prop.
Els últims dies vam anar a viure a Barcelona a casa del meu tiet. Acabada la guerra ens van concedir una beca per estudiar a un col·legi religiós, allà hi vaig estar 10 anys i vaig fer el batxillerat.
Eren uns temps difícils, ens van acostumar a ser sacrificats i a donar importància al que de veritat en tenia.
La mare va perdonar al que havia matat al pare, es a dir, no el va denunciar, però poc temps desprès vam saber que el van assassinar, ja que havia comès moltes barbaritats a Molins de Rei.

dimarts, 6 de maig del 2008

Entrevista al grup de Digital Story Telling


Entrevistadora: Ruth Alonso Henze

Entrevistada: Alba Romaguera Riba


  1. En què es basa la vostra activitat?

En fer un història digital del consell dels savis. És a dir, triar la història i montar-la.


  1. D’on extraieu la informació necessària?

Bàsicament de la xerrada, de la transcripció del Marcel·lí i dels apunts i fotos que hem rebut.


  1. Trobeu interessant el fet d’utilitzar noves tecnologies per a l’estudi de la Guerra Civil com de la postguerra i del franquisme?

Molt interessant, ja que es fa més amè i és més entretingut i no comporta molt sacrifici ja que dominem (mínimament jajaja) el programa informàtic.


  1. Creieu que l’activitat us ha ajudat a conèixer més profundament aquests fets històrics?

Sí, perquè hem pogut reflexar la xerrada-col·loqui del consell de savis, en la qual ens van explicar històries personals que ens van ajudar a comprendre millor tots els fets relacionats amb la Guerra Civil.


5. Heu après a usar correctament aquest programa informàtic, o algun altre que hagueu utilitzat?

Alguns ja sabíem utilitzar-lo però hem incrementat el nostre coneixement, i d’altres han après aquest nou mètode de treball.


  1. Canviaríeu res de l’activitat en general? Us ha agradat treballar en grup i dur a terme aquesta activitat?

L’activitat és entretinguda i interessant i ens ha fet reflexionar sobre les vivències dels que haguessin pogut ser els nostres avis. Així doncs l’activitat és adequada per a obtenir aquests objectius. El fet de treballar en grup és una manera diferent d’aprendre a relacionar-te amb els companys fora de l’àmbit lúdico-festiu (jajaja).

Com va viure Pilar Navarro aquets anys tant durs

He fet l’entrevista a la meva àvia, Pilar Navarro Alcántara, va néixer a Utrillas (Terol) l’any 1934, ara te 74 anys. Ella la segona de quatre germans, tres nenes i el nen el petit.

El seu pare treballava a les mines de carbó i vivien en unes vivendes al costat de les mines que ja eren per els treballadors i encarregats.

· Que recordes de la guerra?

Que sortíem corrents i ens amagàvem a uns refugis que teníem molt a prop d’on vivíem, eren com unes coves. Els bombardegis, feien molt soroll, a mi m’espantaven.

A part també recordo que al tenir influencies amb gent de dretes, teníem bons coneguts, i com erem tres nenes molt seguides mai ens va faltar llet, la meva mare anava a buscar-la a Montalban.

· A casa teva saps de quina banda estaven?

La família de la meva mare eren d’esquerres i per part del meu pare, recordo que la seva germana i el seu cunyat van estar perseguits i empresonats molt temps. Els meus avis també van estar empresonats molt temps i van estar a punt d’afusellar a la meva àvia.
Encara que no ho he sabut mai del cert, jo sempre he pensat que el meu pare que era molt amic del clero i de la gent rica, (queda lleig dir-ho) en aquells temps poder es deia un “traïdor”, perquè els havia delatat. La família del meu pare no es van parlar amb ell durant molts anys després de la guerra.

· Com vas viure la postguerra?

Nosaltres quan va acabar la guerra vam anar a viure al poble de Utrillas, i vam deixar les vivendes on estàvem, crec que era perquè estàvem apartats i teníem de caminar gairebé una hora per anar al poble, a part la casa on ens anàvem a instal·lar-nos, era mes gran, tenia pati i corrals, i es trobava al costat de la casa del rector.
EL pare va aconseguir un tros de terreny on hi teníem verdures i patates, nosaltres anàvem amb ell al sortir de l’escola a regar, a matar cucs, a treure herbes,... L’ajudàvem!

Recordo com la meva mare ens feia anar a fer cua per buscar menjar amb la cartilla de racionament i uns cupons. Cada dia anava una germana diferent, ens llevàvem a les sis del mati per fer cua, eren unes cues molt llargues, d’unes quantes hores. Ens llevàvem tant d’hora perquè a vegades et trobaves que després d’esperar més de dues hores ja no quedava res.

· Pots explicar que era això de la cartilla de racionament? I que us donaven per menjar?

Al meu pare quan el pagaven a la feina, els donaven cada més una cartilla on anava especificat quants erem a la família.
Aleshores jo recordo que després de les llargues cues hem donaven pa, uns panets petits rodons per la família i un pa una mica més gran pel pare. També cansalada.

· Vas anar a l’escola? Com funcionava?

Abans no podia anar tothom a l’escola, però al poble hi havia una dona que feia de professora, donava classes als rics i anava a algunes cases. A part, el meu pare als vespres i amb una llum a la vora del foc ens ensenyava l’abecedari i ha llegir.
Hi havia un hospital molt gran on unes monges s’encarregaven dels soldats ferits. Aquestes monges són les que van fer l’escola, en uns edificis on abans havien estat els menjadors dels miners. A mi que m’agradava vaig anar a preguntar si hi podria anar, sense dir res als pares. Allà hem van preguntar si sabia llegir i finalment li van dir als meus pares que perquè no m’hi portaven i així va ser, com les tres germanes vam poder anar a l’escola. Jo en tinc molt bon record, vaig aprendre molt i també a cosir.

· Vas començar a treballar molt petita?

Com vivíem en un lloc molt pobre, allà no hi havia feina i la tenies que buscar a un altre lloc, vam acabar els quatre germans lluny l’un de l’altre amb vides ben diferents.

Però si, contestant-te la pregunta, quan tenia onze anys vaig deixar l’escola, la meva mare ja ens buscava feina fora de casa, la costum era anar amb una família a fer de “niñera”. A les dues germanes grans, una d’elles jo, ja que sóc la segona vam anar a treballar. Amb dotze anys, jo ja estava amb una família de Saragossa, als tretze a València, i amb quinze anys estava amb una família d’un metge a la Rambla de Catalunya a Barcelona. Allà va ser quan en un viatge que tornava de casa vaig parar a Manresa per acompanyar a una amiga a Berga que estava sola i vaig estar uns dies fent-li companyia, vaig trobar feina a una fruiteria i vaig conèixer el que després va ser el meu marit, el Domingo.

· Moltes malalties en la postguerra?

Jo recordo polls, molts polls. Molta fam, això feia que la gent es moris mes jove, i també per altres mancances, com algunes malalties.
Tenia una tieta que estava sola i llogava habitacions a homes que venien de fora a treballar i li havia sentit dir que se havien mort alguns, que era per falta de menjar, això vol dir que estaven desnutrits, malalts i a més treballant a les mines, el que guanyaven ho enviaven a les seves famílies.

· Alguna anècdota que recordis

Et faré una mica d’explicació sobre l’estraperlo, saps què és?
Doncs bé, t’explico. La meva mare era una estraperlista, jo de gran ho he anat veient del que era capaç.

A les mines treballaven amb rucs i mules, aleshores ella va demanar si li deixaven una. La meva mare amb totes les criatures, sobretot les dues grans, anàvem a buscar blat (no recordo a on) i el portàvem a moldre i veníem carregades de bosses de farina i ella feia pa blanc que mai nosaltres l’havíem tastat. Així després el canviava amb gent rica per diners, jocs de llit, brodats,...
També recordo caminar molt per anar a buscar unes garrafes d’oli que pesaven força i que havia passat molt fred amb unes glaçades que hi havia al mati, i per travessar el riu ens havíem de mullar. La meva mare era una negociant, jo crec que es venia fins hi tot el menjar de racionament. Ens feia treballar per ella. Això són coses de la guerra, de la misèria, de la subsistència.