dilluns, 14 d’abril del 2008

EL DIA QUE ELS MÉS GRANS ENS VAN FER UNA MICA MÉS SAVIS

Tornant de les vacances de Setmana Santa ens havien preparat, a Història, una xerrada amb testimonis que van viure de molt a prop la Guerra Civil, aquella història que dorm als llibres, i que ells ens han desvetllat.

La xerrada va tenir lloc el dimarts 25 de març del 2008, a les 13,10 hores, a la biblioteca del nostre centre d’estudis: l’IES Molí de la Vila de Capellades. Els assistents vam ser tots els alumnes de segon de Batxillerat, més alguns professors, dues noies de la Facultat de Pedagogia i el coordinador del Museu d’Història de Catalunya. Com a protagonistes, a la taula presidencial, hi havia els cinc “avis-savis”.

Esperàvem que comencés la xerrada, però el temps s’escolava mentre vèiem a l’organitzador de tot el sarau, el Marcel·lí Valdés, el nostre professor d’Història anar amunt i avall fins que ens va presentar les tres bandes des de les quals es muntava l’activitat: el nostre IES, la Facultat de Pedagogia de la UB i el Museu d’Història de Catalunya, donant així inici a l’acte.

D’aquests cinc savis, el primer a intervenir va ser el senyor Pere Basté, que des dels seus quasi 86 anys, ens va comentar la seva tasca de voluntariat a la Creu Roja en suport a les víctimes dels bombardejos durant la Guerra Civil, també ens va parlar dels refugis i de com la gent se les empescava per sobreviure en un context tan dur. Va ser un plaer sentir-lo, per la seva capacitat de fer-nos partíceps del seu passat, tal com ha fet en les seves nombroses aparicions mediàtiques.

A continuació, ens va parlar el savi Isidre Torres, que ens va explicar la seva experiència escolar a l’Escola del Mar (Barcelona) des dels seus ben portats 85 anys, fent-nos submergir en un món escolar tant diferent i desconegut per a nosaltres.

Posteriorment, la Josefina Piquet, d’una manera molt vivencial i quasi commovedora, ens va narrar detalladament la seva experiència de la fugida cap a l’exili, i de com de dur és viure amb una família marcada per les seqüeles del conflicte i en un país on no ets benvingut i que a sobre estava en guerra.

Seguidament, la Roser Font ens impactava amb la seva narració minuciosament relatada de la seva infantesa a la presó. A on va néixer, i a on durant els seus primers sis anys de vida no va poder gaudir de la llibertat de la que tot nen o tota nena hauria de gaudir, i que ningú no hauria de poder-nos prendre mai, i encara menys per suposats delictes atribuïts als nostres pares.

Per concloure les intervencions dels savis i sàvies, l’Elena Egea ens va descriure l’educació franquista, plena de petites misèries que feien d’ ella més una cursa d’obstacles que no pas una activitat lúdica per a les persones, i, que, en el cas de les noies, les marginava en un estret i asfixiant espai.

Finalment, van arribar les nostres preguntes, que deixaven entrveure un interès que en alguns moments va sortir a la llum com per exemple quan vam haver de fer callar dos profes que xerraven (això sí, molt fluixet), i, és que, si ells ens manen callar per que es pensen que el que diuen és important, nosaltres tampoc no volíem perdre ni una sola engruna, ni un sol mot, ni una sola idea de les que desfilaven ininterrompudament en aquella màgica sessió.



(En Pere Basté, aquell rebel amb causa, que va dedicar la seva vida a tants d’altres, fent seva la dita d’André Malraux: “Une vie ne vaut rien, mais rien ne vaut qu’une vie”.)



(Aquí teniu els alumnes de l’Escola del Mar d’entre els quals hi formava part un dels nostres savis, l’Isidre Torres, muntant en una barca amb un nom tan suggerent com el de Nausica, la gran enamorada d’aquell altre enamorat de l’aventura i la llibertat, que era Ulisses, en el seu viatge, potser a Ítaca?)


(L’últim tren i l’últim dia a Barcelona vistos des d’aquells ulls d’infant que la Josefina ens ha recreat.)


(Aquí us mostrem la Roser fotografiada a la presó el que podríem dir que va ser casa seva durant la infantesa ,compartint un dels escassos moments d’una certa felicitat, com la sortida al pati al costat dels seus companys de penes i fatigues.)


(Un dels quaderns de l’Elena ens mostrava l’alliçonament que el franquisme volia inculcar: la uniformització i militarització d’uns infants als que no se’ls va deixar ser-ho.)




Finalment us mostrem una fotografia actual dels savis, aquells supervivents d’un temps dur i cruel però al qual van saber fer front. Desprès d’aquells dies de patiment entre bombes, túnels, presons i infames uniformes,ara son aquí retrobats amb el seu i nostre mar recordant aquells dies grisos que han quedat enrere però que ben segur seguiran estan presents en la seva memòria i que desprès d’escoltar totes aquelles vivències segur que també formaran part de la nostre.