Com ens ho farem perquè el record dels savis no s'esvaeixi?

Una xerrada guapa. Podríem dir que així és com ens agradaria definir aquella estona compartint les vivències d’aquells savis que tan malament s’ho havien passat temps enrere. Ens va agradar molt aquella estona sobretot comparada amb la monotonia de les classes on tan sols arribar i seure a la teva cadira de cada dia, et comencen a ploure totes aquelles paraules dels nostres estimats , o no tant, professors.
Però, és clar, aquest diferent i especial dia s’havia de gravar, difondre, divulgar o donar a conèixer, com més us agradi. I per això, per que aquelles paraules no se les endugui el vent, i en comptes d’això facin sorgir noves idees i reflexions, ens van i vam proposar de realitzar unes activitats que reflectissin el que havíem après.

I són bàsicament aquests tres:

· El bloc, que fa de crònica periodística del Consell i del postConsell; és a dir, del grapat de coses que hem fet, fem i mirarem de fer per tenir-vos informats de tot el procés.

· La webquest es on un altre grup d’alumnes s’encarrega d’aplicar i transformar aquesta saviesa en forma de discurs això sí, acompanyat d’il·lustracions, fotografies i d’altres recursos (allò que diuen, que val més una imatge que mil paraules).Alguns d’ells son extrets d’altres webs per tal que finalment disposem d’una seqüenciació ordenada i coherent centrada en les vivències de tres savis, que ens reflectiran l’escola republicana en aquella II República tan admirada i satanitzada (basant-nos en l’Isidre Torres), la solidaritat d’un generós rebel amb els ferits pels bombardejos durant la dramàtica Guerra Civil (amb la col·laboració del Pere Basté); i per últim, la visió de la trista i empobrida vida escolar d’un franquisme poc amic dels que no pensaven com ell i de com una nena se les empescava per enfrontar-se a aquell món tan ombrívol (l’ajuda aquí és de l’Elena Egea).


· El Digital Storytelling, en aquest, narrarem dues històries diferents, d’una banda ens centrarem en el testimoni de la Josefina Piquet, i la seva supervivència a una desesperant fugida en condicions duríssimes, durant el llarg i cru hivern del 39; i de l’altra, en la Roser Font, una nena nascuda, i criada a una presó, en la que la vida sovint mostrava la seva cara més fosca, quan la mort irrompia sobre els que per ella eren coneguts o amics, i que de cop i volta eren segats per la dalla per no se sap quins suposats crims imaginaris... Amb aquestes dues històries, ens esforçarem per fer un petit vídeo que integri testimonis, paraules, imatges, reflexions.


D’aquesta manera, amb l’ajuda d’aquests suports, ja sigui a través del webquest o del DigitalStorytelling, queden recollits i condensats els cinc testimonis dels nostres cinc membres del Consell dels Savis, sense els quals, res de tot el que estem fent no hauria estat possible.

Així que ja sabeu el que tenim entre les nostres mans, i esperem que tothom, des d’aquell navegant que no coneixem però que ha acabat en el nostre bloc, fins als coneguts i amics, passant pels savis, puguin col·laborar i dir la seva, ajudant-nos a fer créixer la il·lusió i la passió pel saber que, a dins nostre, es desenvolupen.

Us hi esperem! Els vostres comentaris, idees i reflexions seran benvingudes!!!!

UNA NOVA EXPERIÈNCIA A LES NOSTRES VIDES

En un dia qualsevol, un d’aquells que sona quatre cops el despertador (i que quatre cops l’atures i penses: “Cinc minuts més...”), que finalment et lleves, t’aixeques amb els ulls plens de lleganyes, t’arregles, et vesteixes, esmorzes, i (sempre) amb presses t’encamines cap a l’institut amb els ulls mig clucs..., en un dia així vam rebre, els estudiants de segon de Batxillerat de l’IES Molí de la Vila, amb més o menys expectació, el grup de savis format per: Pere Basté, Isidre Torres, Josefina Piquet, Elena Egea i la Roser Font; cinc persones víctimes directes de la Guerra Civil, ja que les persones que sofreixen una guerra o en reben els seus efectes sempre són víctimes directes. Aquests cinc personatges van compartir amb tots nosaltres (alumnes i professors) un tros de la seva vida, ho van fer amb alegria i amb ganes de fer-nos saber què se sent al viure en una època tant complicada com ho va ser la Guerra Civil o, posteriorment, la postguerra.


Tot això va coincidir amb l’estudi, per part nostra (els alumnes), del període de la Guerra Civil treballat a les classes d’història. Així doncs, com ja hem comentat abans, tots estàvem esperant amb il·lusió la xerrada d’aquestes persones. Vam poder constatar les dificultats, mancances, situacions de molta duresa, marginalitat, violència... i mil coses més les quals una guerra comporta. A més a més, en certes ocasions vam poder comparar tot allò que havíem estudiat a classe amb la realitat que ens mostraven els nostres, ja amics, testimonis. Tots vam escoltar amb atenció cada paraula dels membres que es trobaven a la taula presidencial, perquè una oportunitat així, és a dir, de trobar gent que t’explica el passat i te’l fa sentir quasi bé present mitjançant els mots plens de vivacitat i d’honradesa, no es té cada dia.


En conclusió creiem que en vam poder extreure molt de suc, o en altres paraules, ens vam omplir de la saviesa i experiència que aquests testimonis del passat ens van transmetre. Pensem que ha estat una experiència molt favorable pel que fa als nostres estudis, a la nostra educació, però sobretot a la nostra formació com a persones, i que el fet de poder apropar-nos al costat més humà de les persones que ens van relatar una part de la seva vida, ens va fer veure que avui dia vivim en un món ple de luxes, i del qual hem d’aprofitar cada moment que ens brinda la vida. Per tant només ens queda donar mil gràcies a els nostres cinc savis, a les persones encarregades de que això fos possible (dues noies de la Facultat de Pedagogia i el coordinador del Museu d’Història de Catalunya) i al nostre professor d’història per donar-nos aquesta magnífica oportunitat.







( Tots els membres del Consell de Savis)





(membres del Consell de Savis)






(Pere Basté)





(Elena Egea i la Roser Font)