História d'un emigrant Andalús.

Justiniano Carrasco, nascut al 1929.

El meu avi va néixer a Andalusia a la provincia de Jaén , més concretament al poble de: "Las Navas de san Juan".

Va anar a l'escola?
Sí, recoro que fins als 13 anys vaig anar a l'escola del poble, que era una escola de la republica fins al 1939, i a parir del 1940, les coses van canviar.
El profesor recordo que es deia "Don Juaquín", i que va ser el mateix durant tots els cursos.A l'inici de les clases no ens feien ni aixecar ni cantar cap canço, tampoc recordo cap mena de retrat de ningú a l'aula ni cap mena de repressió.
El que si recordo es que no teniem que pagar res, tot era gratuït.

Que va fer cuan va acavar l'escola?
Un cop acavada l'escola, amb 13 anys al 1942, l'únic que podia fer jo era posarme a treballar, seguir estudiant era impossíble imés en un poble de 500 habitants com era el nostre.
Vaig ajudar al pare, jo era el gran dels quatre germans, i em tocava treballar, al camp de la família treballant amb les oliveres i els braus, que era el "nostre pa de cada día".

Com va viure la guerra civíl?
Al nostre poble no hi van haver grans enfrontaments, no eraun lloc gaire estrrategic ni gaire interesant de dominar, i va quedar sota el domini republicá fins al 1939, un cop acavada la guerra va quedar dins del domini feixista.
Recordo que al poble hi havien militars republicans, que van tenir alguna topada amb soldats nacionals.No hi havía tancs ni armament únicament homes amb armes.

Que recorda dels anys seguents de la guerra?
Despres de la geuerra van arrivar les represalies, van arrivar alguns franquistes i van afusellar els republicans, entre ells el meu pare (el meu besavi). Recordo qu tot estava meés controlat, peró jo vaig seri poc temps.......

"Primer contacte amb Catalunya"

Al 1949, cuan jo tenia 20 anys vaig embarcarme en un vaixell escola de la marina espanyola: "Galatea".
Vaig viatjar per totes les costes espanyoles durant quatre anys, fins al 1953, va ser en aquest últim any que vam arrivar a Barcelona, i em va agradar moltíssim, la seva gent i el seu encant, era diferent.

Que recorda dels anys de postguerra i del feixisme?
Recordo que els anys seguents eren molt durs, tant per el mal temps i també per la mala alimentació que teniem, feiem un apat al día i a vegades no podíem menjar, "ens van robar tot el que teníem", i vam perdre les terres i els animals, també alguns familiars i amics van morir, el meu germà Antonio que va lluitar a la batalla de l'Ebre com a voluntari.
No hi havia treball per a tots i el que hi havía era molt miserable.

"el viatje cap a la tranquilitat..."

Un cop vaig casarme i ja amb dos fills petits vaig decidir anar a buscar treball a altres zones de espanya. Vaig recordar Barcelona, suposo que ja havía canviat des de 1953, peró era millor que el poble.
Al 1964 tots quatre vam emigrara cap a Barcelona, de seguida vam adaptar-nos. Els nens anaven e l'escola del barri(horta), i jo treballava de transportista i de carniser, la vida era difícil peró no era dura.

Que recorda en arribar a Barcelona?
Recordo el port i la garandiositat de la ciutat, era molt viva i tot alló que recordava seguia al mateix lloc. A Catalunya la represió era molt més accentuada que a Andalusia, i la gent era molt més activa i més rebel.

No vam ser els únics en arrivar a Barcelona així que tot ens va ser fàcil i poc a poc vam començar una nova vida.