dimarts, 6 de maig del 2008

Entrevista al grup de Digital Story Telling


Entrevistadora: Ruth Alonso Henze

Entrevistada: Alba Romaguera Riba


  1. En què es basa la vostra activitat?

En fer un història digital del consell dels savis. És a dir, triar la història i montar-la.


  1. D’on extraieu la informació necessària?

Bàsicament de la xerrada, de la transcripció del Marcel·lí i dels apunts i fotos que hem rebut.


  1. Trobeu interessant el fet d’utilitzar noves tecnologies per a l’estudi de la Guerra Civil com de la postguerra i del franquisme?

Molt interessant, ja que es fa més amè i és més entretingut i no comporta molt sacrifici ja que dominem (mínimament jajaja) el programa informàtic.


  1. Creieu que l’activitat us ha ajudat a conèixer més profundament aquests fets històrics?

Sí, perquè hem pogut reflexar la xerrada-col·loqui del consell de savis, en la qual ens van explicar històries personals que ens van ajudar a comprendre millor tots els fets relacionats amb la Guerra Civil.


5. Heu après a usar correctament aquest programa informàtic, o algun altre que hagueu utilitzat?

Alguns ja sabíem utilitzar-lo però hem incrementat el nostre coneixement, i d’altres han après aquest nou mètode de treball.


  1. Canviaríeu res de l’activitat en general? Us ha agradat treballar en grup i dur a terme aquesta activitat?

L’activitat és entretinguda i interessant i ens ha fet reflexionar sobre les vivències dels que haguessin pogut ser els nostres avis. Així doncs l’activitat és adequada per a obtenir aquests objectius. El fet de treballar en grup és una manera diferent d’aprendre a relacionar-te amb els companys fora de l’àmbit lúdico-festiu (jajaja).

Com va viure Pilar Navarro aquets anys tant durs

He fet l’entrevista a la meva àvia, Pilar Navarro Alcántara, va néixer a Utrillas (Terol) l’any 1934, ara te 74 anys. Ella la segona de quatre germans, tres nenes i el nen el petit.

El seu pare treballava a les mines de carbó i vivien en unes vivendes al costat de les mines que ja eren per els treballadors i encarregats.

· Que recordes de la guerra?

Que sortíem corrents i ens amagàvem a uns refugis que teníem molt a prop d’on vivíem, eren com unes coves. Els bombardegis, feien molt soroll, a mi m’espantaven.

A part també recordo que al tenir influencies amb gent de dretes, teníem bons coneguts, i com erem tres nenes molt seguides mai ens va faltar llet, la meva mare anava a buscar-la a Montalban.

· A casa teva saps de quina banda estaven?

La família de la meva mare eren d’esquerres i per part del meu pare, recordo que la seva germana i el seu cunyat van estar perseguits i empresonats molt temps. Els meus avis també van estar empresonats molt temps i van estar a punt d’afusellar a la meva àvia.
Encara que no ho he sabut mai del cert, jo sempre he pensat que el meu pare que era molt amic del clero i de la gent rica, (queda lleig dir-ho) en aquells temps poder es deia un “traïdor”, perquè els havia delatat. La família del meu pare no es van parlar amb ell durant molts anys després de la guerra.

· Com vas viure la postguerra?

Nosaltres quan va acabar la guerra vam anar a viure al poble de Utrillas, i vam deixar les vivendes on estàvem, crec que era perquè estàvem apartats i teníem de caminar gairebé una hora per anar al poble, a part la casa on ens anàvem a instal·lar-nos, era mes gran, tenia pati i corrals, i es trobava al costat de la casa del rector.
EL pare va aconseguir un tros de terreny on hi teníem verdures i patates, nosaltres anàvem amb ell al sortir de l’escola a regar, a matar cucs, a treure herbes,... L’ajudàvem!

Recordo com la meva mare ens feia anar a fer cua per buscar menjar amb la cartilla de racionament i uns cupons. Cada dia anava una germana diferent, ens llevàvem a les sis del mati per fer cua, eren unes cues molt llargues, d’unes quantes hores. Ens llevàvem tant d’hora perquè a vegades et trobaves que després d’esperar més de dues hores ja no quedava res.

· Pots explicar que era això de la cartilla de racionament? I que us donaven per menjar?

Al meu pare quan el pagaven a la feina, els donaven cada més una cartilla on anava especificat quants erem a la família.
Aleshores jo recordo que després de les llargues cues hem donaven pa, uns panets petits rodons per la família i un pa una mica més gran pel pare. També cansalada.

· Vas anar a l’escola? Com funcionava?

Abans no podia anar tothom a l’escola, però al poble hi havia una dona que feia de professora, donava classes als rics i anava a algunes cases. A part, el meu pare als vespres i amb una llum a la vora del foc ens ensenyava l’abecedari i ha llegir.
Hi havia un hospital molt gran on unes monges s’encarregaven dels soldats ferits. Aquestes monges són les que van fer l’escola, en uns edificis on abans havien estat els menjadors dels miners. A mi que m’agradava vaig anar a preguntar si hi podria anar, sense dir res als pares. Allà hem van preguntar si sabia llegir i finalment li van dir als meus pares que perquè no m’hi portaven i així va ser, com les tres germanes vam poder anar a l’escola. Jo en tinc molt bon record, vaig aprendre molt i també a cosir.

· Vas començar a treballar molt petita?

Com vivíem en un lloc molt pobre, allà no hi havia feina i la tenies que buscar a un altre lloc, vam acabar els quatre germans lluny l’un de l’altre amb vides ben diferents.

Però si, contestant-te la pregunta, quan tenia onze anys vaig deixar l’escola, la meva mare ja ens buscava feina fora de casa, la costum era anar amb una família a fer de “niñera”. A les dues germanes grans, una d’elles jo, ja que sóc la segona vam anar a treballar. Amb dotze anys, jo ja estava amb una família de Saragossa, als tretze a València, i amb quinze anys estava amb una família d’un metge a la Rambla de Catalunya a Barcelona. Allà va ser quan en un viatge que tornava de casa vaig parar a Manresa per acompanyar a una amiga a Berga que estava sola i vaig estar uns dies fent-li companyia, vaig trobar feina a una fruiteria i vaig conèixer el que després va ser el meu marit, el Domingo.

· Moltes malalties en la postguerra?

Jo recordo polls, molts polls. Molta fam, això feia que la gent es moris mes jove, i també per altres mancances, com algunes malalties.
Tenia una tieta que estava sola i llogava habitacions a homes que venien de fora a treballar i li havia sentit dir que se havien mort alguns, que era per falta de menjar, això vol dir que estaven desnutrits, malalts i a més treballant a les mines, el que guanyaven ho enviaven a les seves famílies.

· Alguna anècdota que recordis

Et faré una mica d’explicació sobre l’estraperlo, saps què és?
Doncs bé, t’explico. La meva mare era una estraperlista, jo de gran ho he anat veient del que era capaç.

A les mines treballaven amb rucs i mules, aleshores ella va demanar si li deixaven una. La meva mare amb totes les criatures, sobretot les dues grans, anàvem a buscar blat (no recordo a on) i el portàvem a moldre i veníem carregades de bosses de farina i ella feia pa blanc que mai nosaltres l’havíem tastat. Així després el canviava amb gent rica per diners, jocs de llit, brodats,...
També recordo caminar molt per anar a buscar unes garrafes d’oli que pesaven força i que havia passat molt fred amb unes glaçades que hi havia al mati, i per travessar el riu ens havíem de mullar. La meva mare era una negociant, jo crec que es venia fins hi tot el menjar de racionament. Ens feia treballar per ella. Això són coses de la guerra, de la misèria, de la subsistència.

Els últims anys de la repressió franquista.

Jo, l'Aroa Labraña, li he fet aquesta entrevista al meu pare, Óscar Labraña, per tal que m'expliqui les seves vivències del tardofranquisme, un aspecte que, tot i caure, una mica allunyat del nostre marc cronològic, també pertany al règim franquista, i ens mostra com encara es conservaven molts trets d'aquest període, fins i tot en la seva última fase.



Óscar Labraña, nascut a Cornellà el 23 de setembre de 1963 ens parlarà de la seva vivència (la seva infància i una part de l'adolecència) durant el règim franquista


1. Com era l’escola?

A l’escola hi havia una disciplina rígida, ferrea i absurda. Ens obligaven a tractar als mestres amb la categoria de “ Don” i a les mestres “ Señorita” . La llengua catalana no existia en l’ambit escolar. Cada vegada que entrava un professor a classe tothom a la vegada s’havia de posar dret i saludar amb una caçoneta que deia : “ Buenos dias Don Diego”, també cada matí ens obligaven a resar.

A l’hora del pati, ens feien formar i al.linearnos com si d’un exèrcit es tractés. Els professors tenien el dret i l’autoritat suficient de fer-nos clatellades als alumnes i amb un regle colpejar-nos a les mans. A la classe només anava amb nens fins a setè o vuitè. Un dels càstig era passejar-te per davan la classe de les nenes per avergonyir-te. Erem unes 40 persones per classe, els llestos seien al davan i els “ tontos”, com deien els professors, al darrere.

2.Com eren les classes d’història quan us parlaven de la Guerra Civil?


Les classes d’història, quan es parlava de la guerra civil, ens conscienciaven clarament que els “dolents” eren els republicans i comunistes, però tot i així com a nens erem encara petits per entendre bé les coses, ens comformavem amb el que teniem

Erem molt felisos, reiem , jugavem i estavem curtits davan els clatellots.

2. Com era la situació a casa, es parlava molt sobre la Guerra i la repressió? Passaveu gana?

Per la situacio, a casa menjar mai havia faltat, La tecnología brillava per la seva absència i en tot moment tant la meva àvia com el pare, sobretot a l’hora de menjar ens recordaven sempre la guerra recent que haviem viscut amb frases com: “No et deixaries res al plat si haguessis viscut la guerra com nosaltres, vigila!” o” si haguessis pasat la gana que varem passar t’ho menjaries tot” i aleshores com una cantarella ens explicaven les penúries de la guerra.

3. Podires explicar com vas viure o que recordes de la repressó envers la parla catalana? Com estava la situació social que t’envoltava?

Al carrer recordo que un policia local o guarda civil, un capellà, un mestre o un alcalde eren les forçes vives d’un poble. El Guarda civil podia entrar al mercat i surtir amb el cistell de la compra fet sense pagar un duro, o es deixaven sobornar per la població més pobre per no ser sancionats.

En cap lloc públic on traballessin funcionaris et podies adreçar a ells mai en català. Tots els noms dels carrers i plaçes estaven escrits en castellà i presentaven el símbol de la falange. Els meus pares volien posar a la meva germana el nom de "Roser", però això duarant el franquisme no podia ser possible, els hi van negar aquesta opció i els van dir que li posarien "Rosario". Tot i així a casa i amb molts amics parlava amb català i per suposat a la meva germana la cridavem com Roser.

Recordo també haver participat en alguna manifestació d’estudinats reivindicant algunes llibertats i la policia nacional anomenada per totom com “els grisos” repartien llenya a peu i cavall i disparaven amb pilotes de goma com si fossim delincuents, no existia el dret a manifestar-se, tampoc el dret a vot.

4. Com vas viure la mort de Franco? Que va suposar per la teva familia o per la gent coneguda del poble aquest fet?

Vivia a Cornellà on era de tota la vida un barri molt obrer i on la gent començava a reivindicar els seus drets com a treballadors i començaven les primeres mobilitzacions. Recordo com el dia de la mort de Franco amb una certa discressio a les cases s’obrien ampolles de cava. A casa, la por era mes excentuada i no teniem clar que el règim s’haigés acabat, per això no va haver cap tipu de celebració. A partir d’aquell moment quan es va intentar celebarar la primera diada de Sant Jordi a casa, la meva àvia ens deia a la meva germana i a mi “res de posar cap senyera, perquè si torna a haver una

dictadura jo recordo que quan va arribar franco es van endur a gent del poble i la van afusellar tatxant-los de republicants i antifeixistes”.

Quaranta anys de règim havien creat una xarxa de gent adicta al sistema que ocupava càrrecs importants a tots els nivells, que els havien aconseguit amb el “carnet” de la falange a la boca.

En aquella societat, el masclisme era molt evident, palpable i recolzat per a les lleis, fins al punt que per moltes coses la dona necessitaba l’autorització del seu marit, no hi havia dones policies, ni camioneres, ni dones a l’exercit…

Dençà de la mort de Franco hi havia molt recel que no fos viable del tot una democràcia i també encara recodo amb una certa engoixa per part de familiars i amics el cop d’estat del 23 de Febrer. Pensar que tot podia tornar a començar.

A partir de llavors les coses semblava que començaven a anar millor.

Quan ets petit és molt difícil valorar les coses perquè l’únic que coneixes és el que estas vivint. A mida que et vas fent adult i sobretot després de sortir d’una dictadura i amb l’evolucio típica d’un pais evolucionant democràticament puc valorar ara més, les grans diferències que hi havia.