Com va viure Pilar Navarro aquets anys tant durs

He fet l’entrevista a la meva àvia, Pilar Navarro Alcántara, va néixer a Utrillas (Terol) l’any 1934, ara te 74 anys. Ella la segona de quatre germans, tres nenes i el nen el petit.

El seu pare treballava a les mines de carbó i vivien en unes vivendes al costat de les mines que ja eren per els treballadors i encarregats.

· Que recordes de la guerra?

Que sortíem corrents i ens amagàvem a uns refugis que teníem molt a prop d’on vivíem, eren com unes coves. Els bombardegis, feien molt soroll, a mi m’espantaven.

A part també recordo que al tenir influencies amb gent de dretes, teníem bons coneguts, i com erem tres nenes molt seguides mai ens va faltar llet, la meva mare anava a buscar-la a Montalban.

· A casa teva saps de quina banda estaven?

La família de la meva mare eren d’esquerres i per part del meu pare, recordo que la seva germana i el seu cunyat van estar perseguits i empresonats molt temps. Els meus avis també van estar empresonats molt temps i van estar a punt d’afusellar a la meva àvia.
Encara que no ho he sabut mai del cert, jo sempre he pensat que el meu pare que era molt amic del clero i de la gent rica, (queda lleig dir-ho) en aquells temps poder es deia un “traïdor”, perquè els havia delatat. La família del meu pare no es van parlar amb ell durant molts anys després de la guerra.

· Com vas viure la postguerra?

Nosaltres quan va acabar la guerra vam anar a viure al poble de Utrillas, i vam deixar les vivendes on estàvem, crec que era perquè estàvem apartats i teníem de caminar gairebé una hora per anar al poble, a part la casa on ens anàvem a instal·lar-nos, era mes gran, tenia pati i corrals, i es trobava al costat de la casa del rector.
EL pare va aconseguir un tros de terreny on hi teníem verdures i patates, nosaltres anàvem amb ell al sortir de l’escola a regar, a matar cucs, a treure herbes,... L’ajudàvem!

Recordo com la meva mare ens feia anar a fer cua per buscar menjar amb la cartilla de racionament i uns cupons. Cada dia anava una germana diferent, ens llevàvem a les sis del mati per fer cua, eren unes cues molt llargues, d’unes quantes hores. Ens llevàvem tant d’hora perquè a vegades et trobaves que després d’esperar més de dues hores ja no quedava res.

· Pots explicar que era això de la cartilla de racionament? I que us donaven per menjar?

Al meu pare quan el pagaven a la feina, els donaven cada més una cartilla on anava especificat quants erem a la família.
Aleshores jo recordo que després de les llargues cues hem donaven pa, uns panets petits rodons per la família i un pa una mica més gran pel pare. També cansalada.

· Vas anar a l’escola? Com funcionava?

Abans no podia anar tothom a l’escola, però al poble hi havia una dona que feia de professora, donava classes als rics i anava a algunes cases. A part, el meu pare als vespres i amb una llum a la vora del foc ens ensenyava l’abecedari i ha llegir.
Hi havia un hospital molt gran on unes monges s’encarregaven dels soldats ferits. Aquestes monges són les que van fer l’escola, en uns edificis on abans havien estat els menjadors dels miners. A mi que m’agradava vaig anar a preguntar si hi podria anar, sense dir res als pares. Allà hem van preguntar si sabia llegir i finalment li van dir als meus pares que perquè no m’hi portaven i així va ser, com les tres germanes vam poder anar a l’escola. Jo en tinc molt bon record, vaig aprendre molt i també a cosir.

· Vas començar a treballar molt petita?

Com vivíem en un lloc molt pobre, allà no hi havia feina i la tenies que buscar a un altre lloc, vam acabar els quatre germans lluny l’un de l’altre amb vides ben diferents.

Però si, contestant-te la pregunta, quan tenia onze anys vaig deixar l’escola, la meva mare ja ens buscava feina fora de casa, la costum era anar amb una família a fer de “niñera”. A les dues germanes grans, una d’elles jo, ja que sóc la segona vam anar a treballar. Amb dotze anys, jo ja estava amb una família de Saragossa, als tretze a València, i amb quinze anys estava amb una família d’un metge a la Rambla de Catalunya a Barcelona. Allà va ser quan en un viatge que tornava de casa vaig parar a Manresa per acompanyar a una amiga a Berga que estava sola i vaig estar uns dies fent-li companyia, vaig trobar feina a una fruiteria i vaig conèixer el que després va ser el meu marit, el Domingo.

· Moltes malalties en la postguerra?

Jo recordo polls, molts polls. Molta fam, això feia que la gent es moris mes jove, i també per altres mancances, com algunes malalties.
Tenia una tieta que estava sola i llogava habitacions a homes que venien de fora a treballar i li havia sentit dir que se havien mort alguns, que era per falta de menjar, això vol dir que estaven desnutrits, malalts i a més treballant a les mines, el que guanyaven ho enviaven a les seves famílies.

· Alguna anècdota que recordis

Et faré una mica d’explicació sobre l’estraperlo, saps què és?
Doncs bé, t’explico. La meva mare era una estraperlista, jo de gran ho he anat veient del que era capaç.

A les mines treballaven amb rucs i mules, aleshores ella va demanar si li deixaven una. La meva mare amb totes les criatures, sobretot les dues grans, anàvem a buscar blat (no recordo a on) i el portàvem a moldre i veníem carregades de bosses de farina i ella feia pa blanc que mai nosaltres l’havíem tastat. Així després el canviava amb gent rica per diners, jocs de llit, brodats,...
També recordo caminar molt per anar a buscar unes garrafes d’oli que pesaven força i que havia passat molt fred amb unes glaçades que hi havia al mati, i per travessar el riu ens havíem de mullar. La meva mare era una negociant, jo crec que es venia fins hi tot el menjar de racionament. Ens feia treballar per ella. Això són coses de la guerra, de la misèria, de la subsistència.

Emília Salvado, nascuda el 1920, ens explica una part de la seva vida

L’Emília va néixer el dotze d’octubre de 1920, en un petit poble de la Segarra, Sant Martí de Maldà, de 1.000 habitants. la seva família era franquista i quan va esclatar la guerra, ella tenia 16 anys. Té els records presents, però alhora confusos, i amb els ulls humits ens respon aquestes questions.

.Va anar a l’escola els anys previs a la guerra?

Si que vaig anar a una escola de monges, fins que va començar la guerra i vam haver de plegar. Allà s’utilitzava el català com a llengua comuna. Desprès de cursar els estudis bàsics, vaig fer uns estudis superiors pagant a les monges, que fèiem al mati francès, i a la tarda labors, fins als 16 anys. Quant va començar la guerra les escoles i les esglesies es van tancar.

.Com va viure la guerra civil?

Com que vivia amb un poble petit no va faltar-hi res. Els soldats feien l’estraperlo i repartien menjar, principalment oli. Teníem unes cartilles de racionament, però com que jo era filla única i estàvem ven situats, teníem el menjar suficient.
Recordo que una vegada a dins del campanar van posar dinamita, i el van encendre. El Pava era l’avió que anunciava que tiraven bombes, i quan el vam sentir ràpidament ens vam amagar a casa, a sota les escales, però per sort, només es va fer malbé una part del campanar.
A dintre l’església, els soldats la feien servir d’estable, i guardaven els cavalls i altres animals. Ells es van porta bé amb nosaltres, ens intercanviàvem aliments, segons els que ells volguessin. La meva família era de pagès, i teníem granges i horts, llavors els i canviàvem conills (els soldats principalment volien carn) per sucre, per així tindre’ls contents.
Al les afores del poble hi havia unes comunes on els soldats anaven a fer les seves necessitats, així no molestaven a les cases.
Durant la gerra, el meu petit poble, semblava abandonat, ja que molta gent va marxar, els d’esquerres per por van fugir, i els de dretes estaven perseguits.

.Com vivia un cop acabada la guerra?

Com que vivia amb un petit poble de la Segarra, que no arribava als 1000 habitants, no es van notar molts canvis, ja que només van destruir el campanar. Això si, la por al cos sempre hi era.
Acabada la guerra, Franco va dir que la seva moneda no valia, i ens la va fer donar, per així canviar-la. Ens vam quedar sense diners, sense res. Però vam poder sobreviure gràcies a les nostres terres i agricultura.

.Quins símbols franquistes hi havia?

En el meu cas no hi ha haver cap tipus de repressió política, ni social, ja que tota la meva família era franquista.
Al poble, pel que fa a la llengua sempre em pogut parlar el català en públic.

La majoria d'habitants eren franquistes, alguns o feien veure, altres i creien. Si que es cert que ens feien cantar el cara al sol, i ara encara recordo aquella lletra, aquella lletra que mai oblidaré.

Carme Llusà, una infància marcada per la Guerra

La meva àvia va néixer a Barcelona, el 1932. Al cap de pocs mesos d'anar a l'escola va haver de tornar-ne a sortir per culpa de la Guerra Civil. No va poder tornar-hi fins temps després; un temps que havia capgirat la seva vida i que l'havia fet créixer a ritmes forçats. Tot i que va viure el conflicte de ben petita encara recorda imatges de la Guerra i la misèria en què vivia Barcelona ara fa setanta anys.


Com va ser la Guerra a Barcelona?

Jo tenia quatre anys quan va començar la Guerra. El meu pare, per no haver d’anar al Front, treballava en una fàbrica de material de guerra. A la fàbrica cada dia li donaven un panet, que ell guardava per al meu germà i per a mi. Ell menjava el que podia; un parent ens havia regalat cinc quilos de garrofes per, si després teniem un conill, poder-lo alimentar. En comptes d’esmorzar el panet es menjava un parell de garrofes. Quan va arribar el conill ja no quedaven garrofes! Jajaja.

Quan sonava la sirena la gent sortia de casa i anava als refugis: al metro o als llocs especialment habilitats, fins que una altra sirena indicava que havia passat el perill. Moltes famílies vam decidir, al cap d’un temps, quedar-nos a casa en comptes d’anar al refugi: si haviem de morir-nos ens moririem a casa. Jo vivia a la part alta de la Diagonal; la part més castigada per les bombes va ser el Port, el barri de la Barceloneta i el Poble Sec.

Com vivia la gent després de la Guerra?

Moltes cases es van quedar sense res perquè els diners de la República no eren vàlids. Hi havia molta misèria. La gent s’havia d’espavilar per aconseguir aliments, fins i tot, venent-se els mobles de casa. Gairebé tothom es veia obligat a comprar d’estraperlo. El govern repartia una cartilla de racionament per família, amb varis tiquets. N’hi havia per anar a buscar pa (negre, molt dolent) diàriament i cada setmana es podien recollir uns quants aliments. Amb el racionament una família no podia sobreviure; per això compravem d’estraperlo. En aquells temps a Barcelona no hi havia ni gossos, ni gats, ni rates perquè la gent se’ls havia menjat. Es passava molta gana.

Una anècdota: les botigues venien tot el que podien d’estraperlo però estaven molt controlades per inspectors del règim. Quan tenia cinc anys vaig anar a comprar un quart de litre d’oli, com de costum, a un “colmado” de prop de casa. No em vaig adonar de la presència de dos senyors quan vaig demanar a la botiguera l’oli. Ella em va respondre que allà no en venien, d’oli, que em devia haver confós. Quan vaig veure que després d’insistir dient que ella sempre ens venia l’oli, no em feia cas, vaig marxar. Després vaig saber que els dos senyors eren inspectors i que havien multat a la botiguera per vendre il·legalment.

La gent, en vista de la gana que hi havia, anava també a buscar menjar als pobles per revendre’l després a Barcelona. Arriscaven les vides posant sacs de menjar a costat de les rodes dels trens mentre passaven, a cada estació, els burots (policies per controlar el mercat negre). També hi havia senyores que es penjaven bosses de menjar de la cintura i se les tapaven amb les faldilles. A vegades deixaven rastre perquè alguna bossa se’ls hi havia rebentat!

Digue’m alguns símbols franquistes de la postguerra.

Jo només parlava el català a casa. A l’escola i al carrer era obligatori parlar el castellà; sinó, et deien, en el millor dels casos, que no t’entenien, et multaven o fins i tot et pegaven.

En totes les aules de les escoles hi havia fotografies de Franco, de José Antonio i una creu.

Abans de començar els espectacles o les pel·lícules sonava l’himne nacional i ens haviem de posar drets amb el braç estirat, i pobre de tu que no ho fessis!

Després de la Guerra vaig anar a un col·legi de monges. Al matí haviem de passar el rosari i després feiem una mica de classe. A la tarda tornavem a passar el rosari i feiem labors. El mes de maig era el mes de Maria; el març, el del Sagrat Cor… sempre hi havia algun pretext per anar a resar a l’Església. És a dir, de classe, poca.