Entrevista a: Mª Carme Roca Cardús

Aquesta entrevista la vaig fer jo, Francesc Sabater Masana, alumne de 2n de Batx. A, a la meva àvia, Mª Carme Roca Cardús

- Introducció: Els meus avis van venir a viure de Corbera a Molins de Rei i van muntar una empresa de materials de construcció que després van heretar els meus pares.
El meu pare es deia Pere Roca i la meva mare Elisa Cardús.


- Com vas viure els inicis de la guerra?

Quan va començar la guerra jo tenia 5 anys i acabava de néixer la meva germana petita. El dia que s’havia de celebrar el bateig de la meva germana va esclatar la guerra, i des de la parròquia ens van avisar que s’havien suprimit tots els actes, ja que l’església rebia atacs dels anarquistes.

Van començar els registres. Recordo que a casa van venir milicians i van tirar per terra tots els símbols religiosos, buscaven el pare perquè era empresari.
El pare tenia 33 anys, en un dels registres la mare va batejar la meva germana petita, ja que a vegades els milicians prenien represàlies i mataven. Aquell cop no van trobar al pare, que estava amagat dins un dipòsit d’aigua buit.
Al cap d’un mes al capvespre del 19 d’agost del 1936 van cridar al pare a declarar a l’ajuntament, juntament amb Albert Pujol i Lluís Santacana, els van fer pujar amb un cotxe camí a l’ajuntament però el cotxe es va desviar i van anar a parar a la carretera de Rubí, allà els van fer baixar i els van assassinar. Aquella nit en total van quedar 7 criatures orfes, i la més petita encara li faltaven uns mesos per néixer.
A Molins de Rei els membres de la CNT-FAI van matar a 27 persones, l’església la van destruir i es van apoderar de moltes cases de la localitat i a nosaltres ens van incautar el negoci.
Vam passar els anys de la guerra com vam poder.



- Com era l’escola i com vas viure el final de la guerra?

L’últim any de la guerra vaig anar a l’escola pública on tenia una professora, la Senyorita Teresita que era una gran mestra, la recordo amb molt efecte. Aconseguia fer-nos feliços amb el poc que teníem, amb cançons, l’arribada de les orenetes, el naixement d’una flor.
A l’hivern portàvem llenya de casa per poder encendre l’estufa.
Quan va acabar la guerra la Senyorita Teresita va marxar i he intentat comunicar-me amb ella però ha sigut impossible.
Recordo que un dia ens vam despertar amb un soroll molt fort, havien tirat un bomba molt a prop.
Els últims dies vam anar a viure a Barcelona a casa del meu tiet. Acabada la guerra ens van concedir una beca per estudiar a un col·legi religiós, allà hi vaig estar 10 anys i vaig fer el batxillerat.
Eren uns temps difícils, ens van acostumar a ser sacrificats i a donar importància al que de veritat en tenia.
La mare va perdonar al que havia matat al pare, es a dir, no el va denunciar, però poc temps desprès vam saber que el van assassinar, ja que havia comès moltes barbaritats a Molins de Rei.

Emília Salvado, nascuda el 1920, ens explica una part de la seva vida

L’Emília va néixer el dotze d’octubre de 1920, en un petit poble de la Segarra, Sant Martí de Maldà, de 1.000 habitants. la seva família era franquista i quan va esclatar la guerra, ella tenia 16 anys. Té els records presents, però alhora confusos, i amb els ulls humits ens respon aquestes questions.

.Va anar a l’escola els anys previs a la guerra?

Si que vaig anar a una escola de monges, fins que va començar la guerra i vam haver de plegar. Allà s’utilitzava el català com a llengua comuna. Desprès de cursar els estudis bàsics, vaig fer uns estudis superiors pagant a les monges, que fèiem al mati francès, i a la tarda labors, fins als 16 anys. Quant va començar la guerra les escoles i les esglesies es van tancar.

.Com va viure la guerra civil?

Com que vivia amb un poble petit no va faltar-hi res. Els soldats feien l’estraperlo i repartien menjar, principalment oli. Teníem unes cartilles de racionament, però com que jo era filla única i estàvem ven situats, teníem el menjar suficient.
Recordo que una vegada a dins del campanar van posar dinamita, i el van encendre. El Pava era l’avió que anunciava que tiraven bombes, i quan el vam sentir ràpidament ens vam amagar a casa, a sota les escales, però per sort, només es va fer malbé una part del campanar.
A dintre l’església, els soldats la feien servir d’estable, i guardaven els cavalls i altres animals. Ells es van porta bé amb nosaltres, ens intercanviàvem aliments, segons els que ells volguessin. La meva família era de pagès, i teníem granges i horts, llavors els i canviàvem conills (els soldats principalment volien carn) per sucre, per així tindre’ls contents.
Al les afores del poble hi havia unes comunes on els soldats anaven a fer les seves necessitats, així no molestaven a les cases.
Durant la gerra, el meu petit poble, semblava abandonat, ja que molta gent va marxar, els d’esquerres per por van fugir, i els de dretes estaven perseguits.

.Com vivia un cop acabada la guerra?

Com que vivia amb un petit poble de la Segarra, que no arribava als 1000 habitants, no es van notar molts canvis, ja que només van destruir el campanar. Això si, la por al cos sempre hi era.
Acabada la guerra, Franco va dir que la seva moneda no valia, i ens la va fer donar, per així canviar-la. Ens vam quedar sense diners, sense res. Però vam poder sobreviure gràcies a les nostres terres i agricultura.

.Quins símbols franquistes hi havia?

En el meu cas no hi ha haver cap tipus de repressió política, ni social, ja que tota la meva família era franquista.
Al poble, pel que fa a la llengua sempre em pogut parlar el català en públic.

La majoria d'habitants eren franquistes, alguns o feien veure, altres i creien. Si que es cert que ens feien cantar el cara al sol, i ara encara recordo aquella lletra, aquella lletra que mai oblidaré.

Un viatge pel temps amb en Josep Ramón Carmona

José Ramón Carmona Muñoz, nascut el 4 de setembre de 1952 a La Iruela (Jaen).

Immigrant a Catalunya des del 1965.

Quins estudis va cursar? Quan i on?
Vaig cursar fins al quart grau d’enciclopèdia, que equivaldria més o menys a l’educació primària a Páramo del Sil (Lleó) que és on vaig anar a viure quan tenia aproximadament 5 anys, ja que vaig néixer a La Iruela (Jaen). Aquests estudis els vaig finalitzar a Catalunya, on vaig arribar amb 13 anys. A Catalunya em vaig examinar per tal d’obtenir el certificat d’estudis primaris per poder començar a treballar. .

Quines assignatures cursava a l’escola i quantes hores?
A l’escola vaig estudiar les assignatures mes o menys semblant a les que s’estudien actualment com ara geografia, geometria, aritmètica, llengua castellana, religió, ortografia i cal·ligrafia,historia d’Espanya, entre d’altres.
Es començaven les classe a les 8 del matí i abans de començar les classe ens ficàvem en fila i ens donaven un got de llet en pols subvencionada pels americans. A les 11 del matí sortíem per “esmorzar” ja que la majoria no esmorzàvem degut a que la situació econòmica d’aquells temps no era massa favorable. A les 12 del migdia sortíem per anar a dinar a casa. Repreniem les classe a les 3 de la tarda fins a les 5.

Com era la religió a l’escola?
A l’escola la religió era obligatòria per a tothom. També era obligatori fer la primera comunió, per la qual cosa també s’havia de fer la cataquesis. Amb l’escola no s’anava a missa però abans de començar les classe fèiem alguna càntics religiosos.

Com repercutia el franquisme a l’escola?
Els professors ens obligaven a cantar el “Cara al sol”.També, quan entrava una visita a la classe, ens havíem d’alçar tots de la cadira i dempeus cridar “Buenos días tenga usted”, aquesta imatge em recorda com si tota la classe fóssim petits soldats.
L’actitud dels professors envers els alumnes era molt violenta, ja que si no ens portàvem be a classe o fèiem malament els exercicis ens feien petites tortures com a ara picar-nos als dits amb un regle o obligar-nos a agenollar-nos amb cigrons sota els genolls i obligant-nos a sostenir volums d’enciclopèdia sobre les mans.

On i com va viure la seva adolescència?
La vaig viure a Catalunya. L’adolescència me la vaig passar treballant ja que vam arribar a Catalunya la meva mare, la meva germana i jo amb les butxaques buides a casa de la meva tieta. En conseqüència tots vam haver de treballar per poder sobreviure i per tant als 14 anys va començar la meva vida laboral, podríem dir que em van robar la infància.

Va fer el servei militar?
En el meu cas, jo no vaig haver de servir a l’exèrcit perquè vaig al·legar que tenia els peu plans i a causa d’això no podia caminar amb les botes militars. Aquest motiu, però , quan em tocava presentar-me a les files de la mili, ja no era acceptable. Finalment gràcies a un amic d’influència del meu sogre vaig poder lliurar-me’n de fer el servei militar. Gràcies a això vaig poder comprar-me una casa per viure amb la meva dona i la meva mare.

Què feia en les estones lliures?
Tot i la crisi econòmica també hi havia temps, encara que poc, per esbargir-se del treball i els caps de setmana aprofitàvem per sortir i fer una mica la vida que es corresponia amb la nostre edat.

Com li va afectar la fi del règim franquista?
Quan es va anunciar el famós “Españoles, Franco ha muerto” jo tenia 23 anys i estava treballant quan ho vaig sentir per la radio, tota la fabrica va començar a cridar i a celebrar-ho ja que per nosaltres anunciava l’arribada de la llibertat.
A casa, la cosa va ser diferent, la meva mare, per exemple va viure el moment amb por i inquietud ja que no sabia que podria succeir ja que ella va viure plenament el franquisme i no havia conegut cap altre sistema de govern.
Els dies posteriors a la mort de Franco molta gent ens vam manifestar als carrers i cantàvem l’himne de la “internacional” cosa que estava rotundament prohibida en l’apoca franquista.

Com van ser les primeres eleccions?
Quan es van celebrar les primeres eleccions, la majoria de la gent va anar a votar. El dia de les eleccions no va coincidir amb un dia de festa laboral, per tant, les empreses ens pagaven 4 hores laborals si presentaves el resguard que justificava que havies anat a votar.

Com va evolucionar la societat desprès de la instauració de la democràcia?
L’aparició de la llibertat va suposar que hi hagués més feina ja que s’havien obert les fronteres amb altres països. També va millorar el poder adquisitiu que personalment trobo que era millor que l’actual.
Un altre aspecte que va evolucionar va ser la tecnologia, això va suposar l’aparició d’aparells tecnològics i que quasi cada casa tenia una televisió a casa, cosa que abans era menys comú degut a la crisi econòmica.
Socialment va evolucionar també l’aspecte de la premsa sobretot en l’àmbit de la nuesa ja que van formar-se revistes com “interviu” o d’altres que abans eren totalment prohibides.

Quines diferencies troba més favorables a la vida d’abans? i a l’actual?
Trobo que en l’aspecte econòmic , desprès de la mort de Franco era millor que l’actual ja que el poder adquisitiu de les persones era mes coherent en comparació al preu de la vida, cosa que actualment es pitjor ja que els sous son molt baixos i la vida molt mes cara.
Un aspecte que trobo “favorable” a la vida dels temps franquistes es el fet que abans els empresaris tenien moltes dificultats alhora de fer fora als treballadors, cosa que era pràcticament impossible a diferencia d’ara que les empreses no troben tantes barreres.

Actualment la gent és més lliure però econòmicament més dependent.

Entrevista a Lluís Bisbal, nascut l'any 1936

Com era la guerra en la zona on vivies?

Jo era molt petit, just al esclatar la guerra jo vaig néixer, al 1936. Vivíem en un barri de cases, a Santa Candia, Orpí. En el temps de guerra, de tant en tant feien ronda els “nacionals”, passaven per les cases i on entraven els prenien totes les coses de valor, aliments, el vi de les botes, animals, etc. Jo i els seus germans, quan els veien arribar a la barriada, la mare ens amagava en una espècie de “barraca”, feta a sota terra, per por a que ens fessin qualsevol cosa. En aquestes zones nomes i anaven patrulles a peu, ni bombardejos ni vehicles pesats, ja que era terreny muntanyós.

Com vivies un cop acabada la guerra?

Molta misèria. Era una zona en la qual no havien patit bombardejos ni atacs bèl·lics, però els aliments escassejaven molt. Aquí tenim una anècdota com a exemple:

Amb 6 anys tenia que caminar 5 km d’anada i 5 més de tornada per aconseguir peus de be i sang i un tros de pa moreno. Cada germà tenia la seva feina, la meva era aquesta.

Pel que fa a l’escola, els professors eren molt estrictes, teníem que canta la cançó “Cara al Sol”, alçant el braç dret, també era molt religiosa, ho demostra dient vaig fer d’escolà fins als 14 anys, ajudant al mossèn, i anava per les cases de les masies tirant sal, per aconseguir càrites per a l’església del poble.

Per a l’aliment diari, cada persona tenia una llibreta en la qual tenia la ració que els tocava per dia, diu que el rector els ajudava, els hi donava mes aliments.

Jo fins que no es va casar tot el que guanyava anava cap a la família, ja que no tenien diners, condicions molt dures, tots els trajectes per a les rodalies els tenia que fer a peu, anar al poble, a treballar a la fàbrica, tots els trajectes. El meu primer vehicle de transport va ser una bicicleta que li van comprar de segona mà i era per anar a treballar.
Al dia que em vaig casar amb la teva àvia, ens vam independitzar, i la vida va anar millorant, es a dir, treballar cada dia fins i tot caps de setmana i festius, per a poder tindre un plat a taula. Des de el meu punt de vista segueix sent molt dura, però en aquella època com diu el meu avi treballar era un luxe que no hom es pot permetre.

Com era l’escola, quina llengua parlaves, al carrer també?

A l’escola parlàvem el català però la escriptura, era en castellà, no el se escriure ni llegir el català, el castellà si. Pel que fa a les escoles hi havien fotografies de Franco i d’altres comandants que van posar els nacionals també hi havia la creu de l’església i altres utensilis religiosos.
A casa parlàvem el català, ja que era una zona molt rural, hi no hi havia cap mena de vigilància per evitar-ho.

Com ens ho farem perquè el record dels savis no s'esvaeixi?

Una xerrada guapa. Podríem dir que així és com ens agradaria definir aquella estona compartint les vivències d’aquells savis que tan malament s’ho havien passat temps enrere. Ens va agradar molt aquella estona sobretot comparada amb la monotonia de les classes on tan sols arribar i seure a la teva cadira de cada dia, et comencen a ploure totes aquelles paraules dels nostres estimats , o no tant, professors.
Però, és clar, aquest diferent i especial dia s’havia de gravar, difondre, divulgar o donar a conèixer, com més us agradi. I per això, per que aquelles paraules no se les endugui el vent, i en comptes d’això facin sorgir noves idees i reflexions, ens van i vam proposar de realitzar unes activitats que reflectissin el que havíem après.

I són bàsicament aquests tres:

· El bloc, que fa de crònica periodística del Consell i del postConsell; és a dir, del grapat de coses que hem fet, fem i mirarem de fer per tenir-vos informats de tot el procés.

· La webquest es on un altre grup d’alumnes s’encarrega d’aplicar i transformar aquesta saviesa en forma de discurs això sí, acompanyat d’il·lustracions, fotografies i d’altres recursos (allò que diuen, que val més una imatge que mil paraules).Alguns d’ells son extrets d’altres webs per tal que finalment disposem d’una seqüenciació ordenada i coherent centrada en les vivències de tres savis, que ens reflectiran l’escola republicana en aquella II República tan admirada i satanitzada (basant-nos en l’Isidre Torres), la solidaritat d’un generós rebel amb els ferits pels bombardejos durant la dramàtica Guerra Civil (amb la col·laboració del Pere Basté); i per últim, la visió de la trista i empobrida vida escolar d’un franquisme poc amic dels que no pensaven com ell i de com una nena se les empescava per enfrontar-se a aquell món tan ombrívol (l’ajuda aquí és de l’Elena Egea).


· El Digital Storytelling, en aquest, narrarem dues històries diferents, d’una banda ens centrarem en el testimoni de la Josefina Piquet, i la seva supervivència a una desesperant fugida en condicions duríssimes, durant el llarg i cru hivern del 39; i de l’altra, en la Roser Font, una nena nascuda, i criada a una presó, en la que la vida sovint mostrava la seva cara més fosca, quan la mort irrompia sobre els que per ella eren coneguts o amics, i que de cop i volta eren segats per la dalla per no se sap quins suposats crims imaginaris... Amb aquestes dues històries, ens esforçarem per fer un petit vídeo que integri testimonis, paraules, imatges, reflexions.


D’aquesta manera, amb l’ajuda d’aquests suports, ja sigui a través del webquest o del DigitalStorytelling, queden recollits i condensats els cinc testimonis dels nostres cinc membres del Consell dels Savis, sense els quals, res de tot el que estem fent no hauria estat possible.

Així que ja sabeu el que tenim entre les nostres mans, i esperem que tothom, des d’aquell navegant que no coneixem però que ha acabat en el nostre bloc, fins als coneguts i amics, passant pels savis, puguin col·laborar i dir la seva, ajudant-nos a fer créixer la il·lusió i la passió pel saber que, a dins nostre, es desenvolupen.

Us hi esperem! Els vostres comentaris, idees i reflexions seran benvingudes!!!!

UNA NOVA EXPERIÈNCIA A LES NOSTRES VIDES

En un dia qualsevol, un d’aquells que sona quatre cops el despertador (i que quatre cops l’atures i penses: “Cinc minuts més...”), que finalment et lleves, t’aixeques amb els ulls plens de lleganyes, t’arregles, et vesteixes, esmorzes, i (sempre) amb presses t’encamines cap a l’institut amb els ulls mig clucs..., en un dia així vam rebre, els estudiants de segon de Batxillerat de l’IES Molí de la Vila, amb més o menys expectació, el grup de savis format per: Pere Basté, Isidre Torres, Josefina Piquet, Elena Egea i la Roser Font; cinc persones víctimes directes de la Guerra Civil, ja que les persones que sofreixen una guerra o en reben els seus efectes sempre són víctimes directes. Aquests cinc personatges van compartir amb tots nosaltres (alumnes i professors) un tros de la seva vida, ho van fer amb alegria i amb ganes de fer-nos saber què se sent al viure en una època tant complicada com ho va ser la Guerra Civil o, posteriorment, la postguerra.


Tot això va coincidir amb l’estudi, per part nostra (els alumnes), del període de la Guerra Civil treballat a les classes d’història. Així doncs, com ja hem comentat abans, tots estàvem esperant amb il·lusió la xerrada d’aquestes persones. Vam poder constatar les dificultats, mancances, situacions de molta duresa, marginalitat, violència... i mil coses més les quals una guerra comporta. A més a més, en certes ocasions vam poder comparar tot allò que havíem estudiat a classe amb la realitat que ens mostraven els nostres, ja amics, testimonis. Tots vam escoltar amb atenció cada paraula dels membres que es trobaven a la taula presidencial, perquè una oportunitat així, és a dir, de trobar gent que t’explica el passat i te’l fa sentir quasi bé present mitjançant els mots plens de vivacitat i d’honradesa, no es té cada dia.


En conclusió creiem que en vam poder extreure molt de suc, o en altres paraules, ens vam omplir de la saviesa i experiència que aquests testimonis del passat ens van transmetre. Pensem que ha estat una experiència molt favorable pel que fa als nostres estudis, a la nostra educació, però sobretot a la nostra formació com a persones, i que el fet de poder apropar-nos al costat més humà de les persones que ens van relatar una part de la seva vida, ens va fer veure que avui dia vivim en un món ple de luxes, i del qual hem d’aprofitar cada moment que ens brinda la vida. Per tant només ens queda donar mil gràcies a els nostres cinc savis, a les persones encarregades de que això fos possible (dues noies de la Facultat de Pedagogia i el coordinador del Museu d’Història de Catalunya) i al nostre professor d’història per donar-nos aquesta magnífica oportunitat.







( Tots els membres del Consell de Savis)





(membres del Consell de Savis)






(Pere Basté)





(Elena Egea i la Roser Font)

EL DIA QUE ELS MÉS GRANS ENS VAN FER UNA MICA MÉS SAVIS

Tornant de les vacances de Setmana Santa ens havien preparat, a Història, una xerrada amb testimonis que van viure de molt a prop la Guerra Civil, aquella història que dorm als llibres, i que ells ens han desvetllat.

La xerrada va tenir lloc el dimarts 25 de març del 2008, a les 13,10 hores, a la biblioteca del nostre centre d’estudis: l’IES Molí de la Vila de Capellades. Els assistents vam ser tots els alumnes de segon de Batxillerat, més alguns professors, dues noies de la Facultat de Pedagogia i el coordinador del Museu d’Història de Catalunya. Com a protagonistes, a la taula presidencial, hi havia els cinc “avis-savis”.

Esperàvem que comencés la xerrada, però el temps s’escolava mentre vèiem a l’organitzador de tot el sarau, el Marcel·lí Valdés, el nostre professor d’Història anar amunt i avall fins que ens va presentar les tres bandes des de les quals es muntava l’activitat: el nostre IES, la Facultat de Pedagogia de la UB i el Museu d’Història de Catalunya, donant així inici a l’acte.

D’aquests cinc savis, el primer a intervenir va ser el senyor Pere Basté, que des dels seus quasi 86 anys, ens va comentar la seva tasca de voluntariat a la Creu Roja en suport a les víctimes dels bombardejos durant la Guerra Civil, també ens va parlar dels refugis i de com la gent se les empescava per sobreviure en un context tan dur. Va ser un plaer sentir-lo, per la seva capacitat de fer-nos partíceps del seu passat, tal com ha fet en les seves nombroses aparicions mediàtiques.

A continuació, ens va parlar el savi Isidre Torres, que ens va explicar la seva experiència escolar a l’Escola del Mar (Barcelona) des dels seus ben portats 85 anys, fent-nos submergir en un món escolar tant diferent i desconegut per a nosaltres.

Posteriorment, la Josefina Piquet, d’una manera molt vivencial i quasi commovedora, ens va narrar detalladament la seva experiència de la fugida cap a l’exili, i de com de dur és viure amb una família marcada per les seqüeles del conflicte i en un país on no ets benvingut i que a sobre estava en guerra.

Seguidament, la Roser Font ens impactava amb la seva narració minuciosament relatada de la seva infantesa a la presó. A on va néixer, i a on durant els seus primers sis anys de vida no va poder gaudir de la llibertat de la que tot nen o tota nena hauria de gaudir, i que ningú no hauria de poder-nos prendre mai, i encara menys per suposats delictes atribuïts als nostres pares.

Per concloure les intervencions dels savis i sàvies, l’Elena Egea ens va descriure l’educació franquista, plena de petites misèries que feien d’ ella més una cursa d’obstacles que no pas una activitat lúdica per a les persones, i, que, en el cas de les noies, les marginava en un estret i asfixiant espai.

Finalment, van arribar les nostres preguntes, que deixaven entrveure un interès que en alguns moments va sortir a la llum com per exemple quan vam haver de fer callar dos profes que xerraven (això sí, molt fluixet), i, és que, si ells ens manen callar per que es pensen que el que diuen és important, nosaltres tampoc no volíem perdre ni una sola engruna, ni un sol mot, ni una sola idea de les que desfilaven ininterrompudament en aquella màgica sessió.


(En Pere Basté, aquell rebel amb causa, que va dedicar la seva vida a tants d’altres, fent seva la dita d’André Malraux: “Une vie ne vaut rien, mais rien ne vaut qu’une vie”.)

(Aquí teniu els alumnes de l’Escola del Mar d’entre els quals hi formava part un dels nostres savis, l’Isidre Torres, muntant en una barca amb un nom tan suggerent com el de Nausica, la gran enamorada d’aquell altre enamorat de l’aventura i la llibertat, que era Ulisses, en el seu viatge, potser a Ítaca?)


(L’últim tren i l’últim dia a Barcelona vistos des d’aquells ulls d’infant que la Josefina ens ha recreat.)


(Aquí us mostrem la Roser fotografiada a la presó el que podríem dir que va ser casa seva durant la infantesa ,compartint un dels escassos moments d’una certa felicitat, com la sortida al pati al costat dels seus companys de penes i fatigues.)


(Un dels quaderns de l’Elena ens mostrava l’alliçonament que el franquisme volia inculcar: la uniformització i militarització d’uns infants als que no se’ls va deixar ser-ho.)




Finalment us mostrem una fotografia actual dels savis, aquells supervivents d’un temps dur i cruel però al qual van saber fer front. Desprès d’aquells dies de patiment entre bombes, túnels, presons i infames uniformes,ara son aquí retrobats amb el seu i nostre mar recordant aquells dies grisos que han quedat enrere però que ben segur seguiran estan presents en la seva memòria i que desprès d’escoltar totes aquelles vivències segur que també formaran part de la nostre.