Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris gerra civil. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris gerra civil. Mostrar tots els missatges

dilluns, 5 de maig del 2008

Un viatge pel temps amb en Josep Ramón Carmona

José Ramón Carmona Muñoz, nascut el 4 de setembre de 1952 a La Iruela (Jaen).

Immigrant a Catalunya des del 1965.

Quins estudis va cursar? Quan i on?
Vaig cursar fins al quart grau d’enciclopèdia, que equivaldria més o menys a l’educació primària a Páramo del Sil (Lleó) que és on vaig anar a viure quan tenia aproximadament 5 anys, ja que vaig néixer a La Iruela (Jaen). Aquests estudis els vaig finalitzar a Catalunya, on vaig arribar amb 13 anys. A Catalunya em vaig examinar per tal d’obtenir el certificat d’estudis primaris per poder començar a treballar. .

Quines assignatures cursava a l’escola i quantes hores?
A l’escola vaig estudiar les assignatures mes o menys semblant a les que s’estudien actualment com ara geografia, geometria, aritmètica, llengua castellana, religió, ortografia i cal·ligrafia,historia d’Espanya, entre d’altres.
Es començaven les classe a les 8 del matí i abans de començar les classe ens ficàvem en fila i ens donaven un got de llet en pols subvencionada pels americans. A les 11 del matí sortíem per “esmorzar” ja que la majoria no esmorzàvem degut a que la situació econòmica d’aquells temps no era massa favorable. A les 12 del migdia sortíem per anar a dinar a casa. Repreniem les classe a les 3 de la tarda fins a les 5.

Com era la religió a l’escola?
A l’escola la religió era obligatòria per a tothom. També era obligatori fer la primera comunió, per la qual cosa també s’havia de fer la cataquesis. Amb l’escola no s’anava a missa però abans de començar les classe fèiem alguna càntics religiosos.

Com repercutia el franquisme a l’escola?
Els professors ens obligaven a cantar el “Cara al sol”.També, quan entrava una visita a la classe, ens havíem d’alçar tots de la cadira i dempeus cridar “Buenos días tenga usted”, aquesta imatge em recorda com si tota la classe fóssim petits soldats.
L’actitud dels professors envers els alumnes era molt violenta, ja que si no ens portàvem be a classe o fèiem malament els exercicis ens feien petites tortures com a ara picar-nos als dits amb un regle o obligar-nos a agenollar-nos amb cigrons sota els genolls i obligant-nos a sostenir volums d’enciclopèdia sobre les mans.

On i com va viure la seva adolescència?
La vaig viure a Catalunya. L’adolescència me la vaig passar treballant ja que vam arribar a Catalunya la meva mare, la meva germana i jo amb les butxaques buides a casa de la meva tieta. En conseqüència tots vam haver de treballar per poder sobreviure i per tant als 14 anys va començar la meva vida laboral, podríem dir que em van robar la infància.

Va fer el servei militar?
En el meu cas, jo no vaig haver de servir a l’exèrcit perquè vaig al·legar que tenia els peu plans i a causa d’això no podia caminar amb les botes militars. Aquest motiu, però , quan em tocava presentar-me a les files de la mili, ja no era acceptable. Finalment gràcies a un amic d’influència del meu sogre vaig poder lliurar-me’n de fer el servei militar. Gràcies a això vaig poder comprar-me una casa per viure amb la meva dona i la meva mare.

Què feia en les estones lliures?
Tot i la crisi econòmica també hi havia temps, encara que poc, per esbargir-se del treball i els caps de setmana aprofitàvem per sortir i fer una mica la vida que es corresponia amb la nostre edat.

Com li va afectar la fi del règim franquista?
Quan es va anunciar el famós “Españoles, Franco ha muerto” jo tenia 23 anys i estava treballant quan ho vaig sentir per la radio, tota la fabrica va començar a cridar i a celebrar-ho ja que per nosaltres anunciava l’arribada de la llibertat.
A casa, la cosa va ser diferent, la meva mare, per exemple va viure el moment amb por i inquietud ja que no sabia que podria succeir ja que ella va viure plenament el franquisme i no havia conegut cap altre sistema de govern.
Els dies posteriors a la mort de Franco molta gent ens vam manifestar als carrers i cantàvem l’himne de la “internacional” cosa que estava rotundament prohibida en l’apoca franquista.

Com van ser les primeres eleccions?
Quan es van celebrar les primeres eleccions, la majoria de la gent va anar a votar. El dia de les eleccions no va coincidir amb un dia de festa laboral, per tant, les empreses ens pagaven 4 hores laborals si presentaves el resguard que justificava que havies anat a votar.

Com va evolucionar la societat desprès de la instauració de la democràcia?
L’aparició de la llibertat va suposar que hi hagués més feina ja que s’havien obert les fronteres amb altres països. També va millorar el poder adquisitiu que personalment trobo que era millor que l’actual.
Un altre aspecte que va evolucionar va ser la tecnologia, això va suposar l’aparició d’aparells tecnològics i que quasi cada casa tenia una televisió a casa, cosa que abans era menys comú degut a la crisi econòmica.
Socialment va evolucionar també l’aspecte de la premsa sobretot en l’àmbit de la nuesa ja que van formar-se revistes com “interviu” o d’altres que abans eren totalment prohibides.

Quines diferencies troba més favorables a la vida d’abans? i a l’actual?
Trobo que en l’aspecte econòmic , desprès de la mort de Franco era millor que l’actual ja que el poder adquisitiu de les persones era mes coherent en comparació al preu de la vida, cosa que actualment es pitjor ja que els sous son molt baixos i la vida molt mes cara.
Un aspecte que trobo “favorable” a la vida dels temps franquistes es el fet que abans els empresaris tenien moltes dificultats alhora de fer fora als treballadors, cosa que era pràcticament impossible a diferencia d’ara que les empreses no troben tantes barreres.

Actualment la gent és més lliure però econòmicament més dependent.














dimecres, 16 d’abril del 2008

UNA NOVA EXPERIÈNCIA A LES NOSTRES VIDES

En un dia qualsevol, un d’aquells que sona quatre cops el despertador (i que quatre cops l’atures i penses: “Cinc minuts més...”), que finalment et lleves, t’aixeques amb els ulls plens de lleganyes, t’arregles, et vesteixes, esmorzes, i (sempre) amb presses t’encamines cap a l’institut amb els ulls mig clucs..., en un dia així vam rebre, els estudiants de segon de Batxillerat de l’IES Molí de la Vila, amb més o menys expectació, el grup de savis format per: Pere Basté, Isidre Torres, Josefina Piquet, Elena Egea i la Roser Font; cinc persones víctimes directes de la Guerra Civil, ja que les persones que sofreixen una guerra o en reben els seus efectes sempre són víctimes directes. Aquests cinc personatges van compartir amb tots nosaltres (alumnes i professors) un tros de la seva vida, ho van fer amb alegria i amb ganes de fer-nos saber què se sent al viure en una època tant complicada com ho va ser la Guerra Civil o, posteriorment, la postguerra.


Tot això va coincidir amb l’estudi, per part nostra (els alumnes), del període de la Guerra Civil treballat a les classes d’història. Així doncs, com ja hem comentat abans, tots estàvem esperant amb il·lusió la xerrada d’aquestes persones. Vam poder constatar les dificultats, mancances, situacions de molta duresa, marginalitat, violència... i mil coses més les quals una guerra comporta. A més a més, en certes ocasions vam poder comparar tot allò que havíem estudiat a classe amb la realitat que ens mostraven els nostres, ja amics, testimonis. Tots vam escoltar amb atenció cada paraula dels membres que es trobaven a la taula presidencial, perquè una oportunitat així, és a dir, de trobar gent que t’explica el passat i te’l fa sentir quasi bé present mitjançant els mots plens de vivacitat i d’honradesa, no es té cada dia.


En conclusió creiem que en vam poder extreure molt de suc, o en altres paraules, ens vam omplir de la saviesa i experiència que aquests testimonis del passat ens van transmetre. Pensem que ha estat una experiència molt favorable pel que fa als nostres estudis, a la nostra educació, però sobretot a la nostra formació com a persones, i que el fet de poder apropar-nos al costat més humà de les persones que ens van relatar una part de la seva vida, ens va fer veure que avui dia vivim en un món ple de luxes, i del qual hem d’aprofitar cada moment que ens brinda la vida. Per tant només ens queda donar mil gràcies a els nostres cinc savis, a les persones encarregades de que això fos possible (dues noies de la Facultat de Pedagogia i el coordinador del Museu d’Història de Catalunya) i al nostre professor d’història per donar-nos aquesta magnífica oportunitat.







( Tots els membres del Consell de Savis)





(membres del Consell de Savis)






(Pere Basté)





(Elena Egea i la Roser Font)