Com ens ho farem perquè el record dels savis no s'esvaeixi?

Una xerrada guapa. Podríem dir que així és com ens agradaria definir aquella estona compartint les vivències d’aquells savis que tan malament s’ho havien passat temps enrere. Ens va agradar molt aquella estona sobretot comparada amb la monotonia de les classes on tan sols arribar i seure a la teva cadira de cada dia, et comencen a ploure totes aquelles paraules dels nostres estimats , o no tant, professors.
Però, és clar, aquest diferent i especial dia s’havia de gravar, difondre, divulgar o donar a conèixer, com més us agradi. I per això, per que aquelles paraules no se les endugui el vent, i en comptes d’això facin sorgir noves idees i reflexions, ens van i vam proposar de realitzar unes activitats que reflectissin el que havíem après.

I són bàsicament aquests tres:

· El bloc, que fa de crònica periodística del Consell i del postConsell; és a dir, del grapat de coses que hem fet, fem i mirarem de fer per tenir-vos informats de tot el procés.

· La webquest es on un altre grup d’alumnes s’encarrega d’aplicar i transformar aquesta saviesa en forma de discurs això sí, acompanyat d’il·lustracions, fotografies i d’altres recursos (allò que diuen, que val més una imatge que mil paraules).Alguns d’ells son extrets d’altres webs per tal que finalment disposem d’una seqüenciació ordenada i coherent centrada en les vivències de tres savis, que ens reflectiran l’escola republicana en aquella II República tan admirada i satanitzada (basant-nos en l’Isidre Torres), la solidaritat d’un generós rebel amb els ferits pels bombardejos durant la dramàtica Guerra Civil (amb la col·laboració del Pere Basté); i per últim, la visió de la trista i empobrida vida escolar d’un franquisme poc amic dels que no pensaven com ell i de com una nena se les empescava per enfrontar-se a aquell món tan ombrívol (l’ajuda aquí és de l’Elena Egea).


· El Digital Storytelling, en aquest, narrarem dues històries diferents, d’una banda ens centrarem en el testimoni de la Josefina Piquet, i la seva supervivència a una desesperant fugida en condicions duríssimes, durant el llarg i cru hivern del 39; i de l’altra, en la Roser Font, una nena nascuda, i criada a una presó, en la que la vida sovint mostrava la seva cara més fosca, quan la mort irrompia sobre els que per ella eren coneguts o amics, i que de cop i volta eren segats per la dalla per no se sap quins suposats crims imaginaris... Amb aquestes dues històries, ens esforçarem per fer un petit vídeo que integri testimonis, paraules, imatges, reflexions.


D’aquesta manera, amb l’ajuda d’aquests suports, ja sigui a través del webquest o del DigitalStorytelling, queden recollits i condensats els cinc testimonis dels nostres cinc membres del Consell dels Savis, sense els quals, res de tot el que estem fent no hauria estat possible.

Així que ja sabeu el que tenim entre les nostres mans, i esperem que tothom, des d’aquell navegant que no coneixem però que ha acabat en el nostre bloc, fins als coneguts i amics, passant pels savis, puguin col·laborar i dir la seva, ajudant-nos a fer créixer la il·lusió i la passió pel saber que, a dins nostre, es desenvolupen.

Us hi esperem! Els vostres comentaris, idees i reflexions seran benvingudes!!!!

UNA NOVA EXPERIÈNCIA A LES NOSTRES VIDES

En un dia qualsevol, un d’aquells que sona quatre cops el despertador (i que quatre cops l’atures i penses: “Cinc minuts més...”), que finalment et lleves, t’aixeques amb els ulls plens de lleganyes, t’arregles, et vesteixes, esmorzes, i (sempre) amb presses t’encamines cap a l’institut amb els ulls mig clucs..., en un dia així vam rebre, els estudiants de segon de Batxillerat de l’IES Molí de la Vila, amb més o menys expectació, el grup de savis format per: Pere Basté, Isidre Torres, Josefina Piquet, Elena Egea i la Roser Font; cinc persones víctimes directes de la Guerra Civil, ja que les persones que sofreixen una guerra o en reben els seus efectes sempre són víctimes directes. Aquests cinc personatges van compartir amb tots nosaltres (alumnes i professors) un tros de la seva vida, ho van fer amb alegria i amb ganes de fer-nos saber què se sent al viure en una època tant complicada com ho va ser la Guerra Civil o, posteriorment, la postguerra.


Tot això va coincidir amb l’estudi, per part nostra (els alumnes), del període de la Guerra Civil treballat a les classes d’història. Així doncs, com ja hem comentat abans, tots estàvem esperant amb il·lusió la xerrada d’aquestes persones. Vam poder constatar les dificultats, mancances, situacions de molta duresa, marginalitat, violència... i mil coses més les quals una guerra comporta. A més a més, en certes ocasions vam poder comparar tot allò que havíem estudiat a classe amb la realitat que ens mostraven els nostres, ja amics, testimonis. Tots vam escoltar amb atenció cada paraula dels membres que es trobaven a la taula presidencial, perquè una oportunitat així, és a dir, de trobar gent que t’explica el passat i te’l fa sentir quasi bé present mitjançant els mots plens de vivacitat i d’honradesa, no es té cada dia.


En conclusió creiem que en vam poder extreure molt de suc, o en altres paraules, ens vam omplir de la saviesa i experiència que aquests testimonis del passat ens van transmetre. Pensem que ha estat una experiència molt favorable pel que fa als nostres estudis, a la nostra educació, però sobretot a la nostra formació com a persones, i que el fet de poder apropar-nos al costat més humà de les persones que ens van relatar una part de la seva vida, ens va fer veure que avui dia vivim en un món ple de luxes, i del qual hem d’aprofitar cada moment que ens brinda la vida. Per tant només ens queda donar mil gràcies a els nostres cinc savis, a les persones encarregades de que això fos possible (dues noies de la Facultat de Pedagogia i el coordinador del Museu d’Història de Catalunya) i al nostre professor d’història per donar-nos aquesta magnífica oportunitat.







( Tots els membres del Consell de Savis)





(membres del Consell de Savis)






(Pere Basté)





(Elena Egea i la Roser Font)

EL DIA QUE ELS MÉS GRANS ENS VAN FER UNA MICA MÉS SAVIS

Tornant de les vacances de Setmana Santa ens havien preparat, a Història, una xerrada amb testimonis que van viure de molt a prop la Guerra Civil, aquella història que dorm als llibres, i que ells ens han desvetllat.

La xerrada va tenir lloc el dimarts 25 de març del 2008, a les 13,10 hores, a la biblioteca del nostre centre d’estudis: l’IES Molí de la Vila de Capellades. Els assistents vam ser tots els alumnes de segon de Batxillerat, més alguns professors, dues noies de la Facultat de Pedagogia i el coordinador del Museu d’Història de Catalunya. Com a protagonistes, a la taula presidencial, hi havia els cinc “avis-savis”.

Esperàvem que comencés la xerrada, però el temps s’escolava mentre vèiem a l’organitzador de tot el sarau, el Marcel·lí Valdés, el nostre professor d’Història anar amunt i avall fins que ens va presentar les tres bandes des de les quals es muntava l’activitat: el nostre IES, la Facultat de Pedagogia de la UB i el Museu d’Història de Catalunya, donant així inici a l’acte.

D’aquests cinc savis, el primer a intervenir va ser el senyor Pere Basté, que des dels seus quasi 86 anys, ens va comentar la seva tasca de voluntariat a la Creu Roja en suport a les víctimes dels bombardejos durant la Guerra Civil, també ens va parlar dels refugis i de com la gent se les empescava per sobreviure en un context tan dur. Va ser un plaer sentir-lo, per la seva capacitat de fer-nos partíceps del seu passat, tal com ha fet en les seves nombroses aparicions mediàtiques.

A continuació, ens va parlar el savi Isidre Torres, que ens va explicar la seva experiència escolar a l’Escola del Mar (Barcelona) des dels seus ben portats 85 anys, fent-nos submergir en un món escolar tant diferent i desconegut per a nosaltres.

Posteriorment, la Josefina Piquet, d’una manera molt vivencial i quasi commovedora, ens va narrar detalladament la seva experiència de la fugida cap a l’exili, i de com de dur és viure amb una família marcada per les seqüeles del conflicte i en un país on no ets benvingut i que a sobre estava en guerra.

Seguidament, la Roser Font ens impactava amb la seva narració minuciosament relatada de la seva infantesa a la presó. A on va néixer, i a on durant els seus primers sis anys de vida no va poder gaudir de la llibertat de la que tot nen o tota nena hauria de gaudir, i que ningú no hauria de poder-nos prendre mai, i encara menys per suposats delictes atribuïts als nostres pares.

Per concloure les intervencions dels savis i sàvies, l’Elena Egea ens va descriure l’educació franquista, plena de petites misèries que feien d’ ella més una cursa d’obstacles que no pas una activitat lúdica per a les persones, i, que, en el cas de les noies, les marginava en un estret i asfixiant espai.

Finalment, van arribar les nostres preguntes, que deixaven entrveure un interès que en alguns moments va sortir a la llum com per exemple quan vam haver de fer callar dos profes que xerraven (això sí, molt fluixet), i, és que, si ells ens manen callar per que es pensen que el que diuen és important, nosaltres tampoc no volíem perdre ni una sola engruna, ni un sol mot, ni una sola idea de les que desfilaven ininterrompudament en aquella màgica sessió.


(En Pere Basté, aquell rebel amb causa, que va dedicar la seva vida a tants d’altres, fent seva la dita d’André Malraux: “Une vie ne vaut rien, mais rien ne vaut qu’une vie”.)

(Aquí teniu els alumnes de l’Escola del Mar d’entre els quals hi formava part un dels nostres savis, l’Isidre Torres, muntant en una barca amb un nom tan suggerent com el de Nausica, la gran enamorada d’aquell altre enamorat de l’aventura i la llibertat, que era Ulisses, en el seu viatge, potser a Ítaca?)


(L’últim tren i l’últim dia a Barcelona vistos des d’aquells ulls d’infant que la Josefina ens ha recreat.)


(Aquí us mostrem la Roser fotografiada a la presó el que podríem dir que va ser casa seva durant la infantesa ,compartint un dels escassos moments d’una certa felicitat, com la sortida al pati al costat dels seus companys de penes i fatigues.)


(Un dels quaderns de l’Elena ens mostrava l’alliçonament que el franquisme volia inculcar: la uniformització i militarització d’uns infants als que no se’ls va deixar ser-ho.)




Finalment us mostrem una fotografia actual dels savis, aquells supervivents d’un temps dur i cruel però al qual van saber fer front. Desprès d’aquells dies de patiment entre bombes, túnels, presons i infames uniformes,ara son aquí retrobats amb el seu i nostre mar recordant aquells dies grisos que han quedat enrere però que ben segur seguiran estan presents en la seva memòria i que desprès d’escoltar totes aquelles vivències segur que també formaran part de la nostre.

Com van els tres articles periodístics?

Hola, blocaires:

Pensem en penjar els articles periodístics, i sobretot, que la gent els pugui veure i comentar, ja que així podrem corregir les petites errades que hi pugui haver, i farem un bon paper per dijous 17, quan vinguin Frederique i Mónica.

Crec que la primera responsabilitat en la publicació és la dels peridistes, és a dir, el grup responsable del blog, però tots podem dir-hi la nostr, o fer-lo servir com a enllaç d'idees.

Igualment, estic disponible per qualsevol informació o assessorament que desitgeu.
A veure si ho fem bé!!

Marcel·lí.

Algo que os quiero pedir desde la UB

Hola a todos y todas,

Os escribimos desde la Universidad de Barcelona para pediros que, por favor, editéis vuestro perfil del Blogger para que podáis firmar como tod@s unos periodist@s.

De esta manera, aparecerán vuestros nombres completos en el apartado de Contribuïdors.

Os indico como hacerlo:

1.- Entrar a la web: http://www.blogger.com y, una vez dentro, escribir vuestro nombre de usuario y vuestra contraseña de GMAIL.
2.- Luego deberéis hacer clic sobre la frase "Editar Perfil" que se encuentra en la parte superior derecha.
3.- Por último, escribir vuestro nombre completo respetando la ortografía en la casilla que se titula "Nombre Mostrado".

Mil gracias por todo ;-)