¡Felicidades!

Hola a todos y todas,

Hemos recibido vuestros proyectos, y queríamos felicitaros por la calidad de vuestros trabajos. ¡Gracias por vuestra participación!

En breve colgaremos los trabajos en la página Web del Consell dels Savis y os enviaremos la dirección para que los podáis ver.

Por otra parte, en junio tendremos una reunión con los sabios y aprovecharemos para enseñarles vuestros trabajos. Posteriormente, os comunicaremos sus reacciones.
De nuevo gracias y suerte con la selectividad,

Frédérique y Mónica

Gràcies, Arnau

S'ha fet un canvi en la distribució del blog, incorporant-li nous fons, imatges vinculades, un comptador de visites, traductors al castellà, anglès i francès, i una presentació, en general, més dinàmica; tot això, obra de l'Arnau Rius, estudiant d'Història a l'UB, i exestudiant a l'IES Molí de la Vila.

Espero que us agradi i, igualment, que aneu afegint comentaris, i sobretot, que els nostres savis i tots aquells que han col·laborat, tant els periodistes com els testimonis o les becàries responsables del projecte, rebin una bona impressió de la nostra feina.

Entrevista a: Mª Carme Roca Cardús

Aquesta entrevista la vaig fer jo, Francesc Sabater Masana, alumne de 2n de Batx. A, a la meva àvia, Mª Carme Roca Cardús

- Introducció: Els meus avis van venir a viure de Corbera a Molins de Rei i van muntar una empresa de materials de construcció que després van heretar els meus pares.
El meu pare es deia Pere Roca i la meva mare Elisa Cardús.


- Com vas viure els inicis de la guerra?

Quan va començar la guerra jo tenia 5 anys i acabava de néixer la meva germana petita. El dia que s’havia de celebrar el bateig de la meva germana va esclatar la guerra, i des de la parròquia ens van avisar que s’havien suprimit tots els actes, ja que l’església rebia atacs dels anarquistes.

Van començar els registres. Recordo que a casa van venir milicians i van tirar per terra tots els símbols religiosos, buscaven el pare perquè era empresari.
El pare tenia 33 anys, en un dels registres la mare va batejar la meva germana petita, ja que a vegades els milicians prenien represàlies i mataven. Aquell cop no van trobar al pare, que estava amagat dins un dipòsit d’aigua buit.
Al cap d’un mes al capvespre del 19 d’agost del 1936 van cridar al pare a declarar a l’ajuntament, juntament amb Albert Pujol i Lluís Santacana, els van fer pujar amb un cotxe camí a l’ajuntament però el cotxe es va desviar i van anar a parar a la carretera de Rubí, allà els van fer baixar i els van assassinar. Aquella nit en total van quedar 7 criatures orfes, i la més petita encara li faltaven uns mesos per néixer.
A Molins de Rei els membres de la CNT-FAI van matar a 27 persones, l’església la van destruir i es van apoderar de moltes cases de la localitat i a nosaltres ens van incautar el negoci.
Vam passar els anys de la guerra com vam poder.



- Com era l’escola i com vas viure el final de la guerra?

L’últim any de la guerra vaig anar a l’escola pública on tenia una professora, la Senyorita Teresita que era una gran mestra, la recordo amb molt efecte. Aconseguia fer-nos feliços amb el poc que teníem, amb cançons, l’arribada de les orenetes, el naixement d’una flor.
A l’hivern portàvem llenya de casa per poder encendre l’estufa.
Quan va acabar la guerra la Senyorita Teresita va marxar i he intentat comunicar-me amb ella però ha sigut impossible.
Recordo que un dia ens vam despertar amb un soroll molt fort, havien tirat un bomba molt a prop.
Els últims dies vam anar a viure a Barcelona a casa del meu tiet. Acabada la guerra ens van concedir una beca per estudiar a un col·legi religiós, allà hi vaig estar 10 anys i vaig fer el batxillerat.
Eren uns temps difícils, ens van acostumar a ser sacrificats i a donar importància al que de veritat en tenia.
La mare va perdonar al que havia matat al pare, es a dir, no el va denunciar, però poc temps desprès vam saber que el van assassinar, ja que havia comès moltes barbaritats a Molins de Rei.

Entrevista al grup de Digital Story Telling

Entrevistadora: Ruth Alonso Henze

Entrevistada: Alba Romaguera Riba

1. En què es basa la vostra activitat?

En fer un història digital del consell dels savis. És a dir, triar la història i montar-la.

2. D’on extraieu la informació necessària?

Bàsicament de la xerrada, de la transcripció del Marcel·lí i dels apunts i fotos que hem rebut.

3. Trobeu interessant el fet d’utilitzar noves tecnologies per a l’estudi de la Guerra Civil com de la postguerra i del franquisme?

Molt interessant, ja que es fa més amè i és més entretingut i no comporta molt sacrifici ja que dominem (mínimament jajaja) el programa informàtic.

4. Creieu que l’activitat us ha ajudat a conèixer més profundament aquests fets històrics?

Sí, perquè hem pogut reflexar la xerrada-col·loqui del consell de savis, en la qual ens van explicar històries personals que ens van ajudar a comprendre millor tots els fets relacionats amb la Guerra Civil.

5. Heu après a usar correctament aquest programa informàtic, o algun altre que hagueu utilitzat?

Alguns ja sabíem utilitzar-lo però hem incrementat el nostre coneixement, i d’altres han après aquest nou mètode de treball.

6. Canviaríeu res de l’activitat en general? Us ha agradat treballar en grup i dur a terme aquesta activitat?

L’activitat és entretinguda i interessant i ens ha fet reflexionar sobre les vivències dels que haguessin pogut ser els nostres avis. Així doncs l’activitat és adequada per a obtenir aquests objectius. El fet de treballar en grup és una manera diferent d’aprendre a relacionar-te amb els companys fora de l’àmbit lúdico-festiu (jajaja).

Com va viure Pilar Navarro aquets anys tant durs

He fet l’entrevista a la meva àvia, Pilar Navarro Alcántara, va néixer a Utrillas (Terol) l’any 1934, ara te 74 anys. Ella la segona de quatre germans, tres nenes i el nen el petit.

El seu pare treballava a les mines de carbó i vivien en unes vivendes al costat de les mines que ja eren per els treballadors i encarregats.

· Que recordes de la guerra?

Que sortíem corrents i ens amagàvem a uns refugis que teníem molt a prop d’on vivíem, eren com unes coves. Els bombardegis, feien molt soroll, a mi m’espantaven.

A part també recordo que al tenir influencies amb gent de dretes, teníem bons coneguts, i com erem tres nenes molt seguides mai ens va faltar llet, la meva mare anava a buscar-la a Montalban.

· A casa teva saps de quina banda estaven?

La família de la meva mare eren d’esquerres i per part del meu pare, recordo que la seva germana i el seu cunyat van estar perseguits i empresonats molt temps. Els meus avis també van estar empresonats molt temps i van estar a punt d’afusellar a la meva àvia.
Encara que no ho he sabut mai del cert, jo sempre he pensat que el meu pare que era molt amic del clero i de la gent rica, (queda lleig dir-ho) en aquells temps poder es deia un “traïdor”, perquè els havia delatat. La família del meu pare no es van parlar amb ell durant molts anys després de la guerra.

· Com vas viure la postguerra?

Nosaltres quan va acabar la guerra vam anar a viure al poble de Utrillas, i vam deixar les vivendes on estàvem, crec que era perquè estàvem apartats i teníem de caminar gairebé una hora per anar al poble, a part la casa on ens anàvem a instal·lar-nos, era mes gran, tenia pati i corrals, i es trobava al costat de la casa del rector.
EL pare va aconseguir un tros de terreny on hi teníem verdures i patates, nosaltres anàvem amb ell al sortir de l’escola a regar, a matar cucs, a treure herbes,... L’ajudàvem!

Recordo com la meva mare ens feia anar a fer cua per buscar menjar amb la cartilla de racionament i uns cupons. Cada dia anava una germana diferent, ens llevàvem a les sis del mati per fer cua, eren unes cues molt llargues, d’unes quantes hores. Ens llevàvem tant d’hora perquè a vegades et trobaves que després d’esperar més de dues hores ja no quedava res.

· Pots explicar que era això de la cartilla de racionament? I que us donaven per menjar?

Al meu pare quan el pagaven a la feina, els donaven cada més una cartilla on anava especificat quants erem a la família.
Aleshores jo recordo que després de les llargues cues hem donaven pa, uns panets petits rodons per la família i un pa una mica més gran pel pare. També cansalada.

· Vas anar a l’escola? Com funcionava?

Abans no podia anar tothom a l’escola, però al poble hi havia una dona que feia de professora, donava classes als rics i anava a algunes cases. A part, el meu pare als vespres i amb una llum a la vora del foc ens ensenyava l’abecedari i ha llegir.
Hi havia un hospital molt gran on unes monges s’encarregaven dels soldats ferits. Aquestes monges són les que van fer l’escola, en uns edificis on abans havien estat els menjadors dels miners. A mi que m’agradava vaig anar a preguntar si hi podria anar, sense dir res als pares. Allà hem van preguntar si sabia llegir i finalment li van dir als meus pares que perquè no m’hi portaven i així va ser, com les tres germanes vam poder anar a l’escola. Jo en tinc molt bon record, vaig aprendre molt i també a cosir.

· Vas començar a treballar molt petita?

Com vivíem en un lloc molt pobre, allà no hi havia feina i la tenies que buscar a un altre lloc, vam acabar els quatre germans lluny l’un de l’altre amb vides ben diferents.

Però si, contestant-te la pregunta, quan tenia onze anys vaig deixar l’escola, la meva mare ja ens buscava feina fora de casa, la costum era anar amb una família a fer de “niñera”. A les dues germanes grans, una d’elles jo, ja que sóc la segona vam anar a treballar. Amb dotze anys, jo ja estava amb una família de Saragossa, als tretze a València, i amb quinze anys estava amb una família d’un metge a la Rambla de Catalunya a Barcelona. Allà va ser quan en un viatge que tornava de casa vaig parar a Manresa per acompanyar a una amiga a Berga que estava sola i vaig estar uns dies fent-li companyia, vaig trobar feina a una fruiteria i vaig conèixer el que després va ser el meu marit, el Domingo.

· Moltes malalties en la postguerra?

Jo recordo polls, molts polls. Molta fam, això feia que la gent es moris mes jove, i també per altres mancances, com algunes malalties.
Tenia una tieta que estava sola i llogava habitacions a homes que venien de fora a treballar i li havia sentit dir que se havien mort alguns, que era per falta de menjar, això vol dir que estaven desnutrits, malalts i a més treballant a les mines, el que guanyaven ho enviaven a les seves famílies.

· Alguna anècdota que recordis

Et faré una mica d’explicació sobre l’estraperlo, saps què és?
Doncs bé, t’explico. La meva mare era una estraperlista, jo de gran ho he anat veient del que era capaç.

A les mines treballaven amb rucs i mules, aleshores ella va demanar si li deixaven una. La meva mare amb totes les criatures, sobretot les dues grans, anàvem a buscar blat (no recordo a on) i el portàvem a moldre i veníem carregades de bosses de farina i ella feia pa blanc que mai nosaltres l’havíem tastat. Així després el canviava amb gent rica per diners, jocs de llit, brodats,...
També recordo caminar molt per anar a buscar unes garrafes d’oli que pesaven força i que havia passat molt fred amb unes glaçades que hi havia al mati, i per travessar el riu ens havíem de mullar. La meva mare era una negociant, jo crec que es venia fins hi tot el menjar de racionament. Ens feia treballar per ella. Això són coses de la guerra, de la misèria, de la subsistència.

Els últims anys de la repressió franquista.

Jo, l'Aroa Labraña, li he fet aquesta entrevista al meu pare, Óscar Labraña, per tal que m'expliqui les seves vivències del tardofranquisme, un aspecte que, tot i caure, una mica allunyat del nostre marc cronològic, també pertany al règim franquista, i ens mostra com encara es conservaven molts trets d'aquest període, fins i tot en la seva última fase.



Óscar Labraña, nascut a Cornellà el 23 de setembre de 1963 ens parlarà de la seva vivència (la seva infància i una part de l'adolecència) durant el règim franquista

1. Com era l’escola?

A l’escola hi havia una disciplina rígida, ferrea i absurda. Ens obligaven a tractar als mestres amb la categoria de “ Don” i a les mestres “ Señorita” . La llengua catalana no existia en l’ambit escolar. Cada vegada que entrava un professor a classe tothom a la vegada s’havia de posar dret i saludar amb una caçoneta que deia : “ Buenos dias Don Diego”, també cada matí ens obligaven a resar.

A l’hora del pati, ens feien formar i al.linearnos com si d’un exèrcit es tractés. Els professors tenien el dret i l’autoritat suficient de fer-nos clatellades als alumnes i amb un regle colpejar-nos a les mans. A la classe només anava amb nens fins a setè o vuitè. Un dels càstig era passejar-te per davan la classe de les nenes per avergonyir-te. Erem unes 40 persones per classe, els llestos seien al davan i els “ tontos”, com deien els professors, al darrere.

2.Com eren les classes d’història quan us parlaven de la Guerra Civil?

Les classes d’història, quan es parlava de la guerra civil, ens conscienciaven clarament que els “dolents” eren els republicans i comunistes, però tot i així com a nens erem encara petits per entendre bé les coses, ens comformavem amb el que teniem

Erem molt felisos, reiem , jugavem i estavem curtits davan els clatellots.

2. Com era la situació a casa, es parlava molt sobre la Guerra i la repressió? Passaveu gana?

Per la situacio, a casa menjar mai havia faltat, La tecnología brillava per la seva absència i en tot moment tant la meva àvia com el pare, sobretot a l’hora de menjar ens recordaven sempre la guerra recent que haviem viscut amb frases com: “No et deixaries res al plat si haguessis viscut la guerra com nosaltres, vigila!” o” si haguessis pasat la gana que varem passar t’ho menjaries tot” i aleshores com una cantarella ens explicaven les penúries de la guerra.

3. Podires explicar com vas viure o que recordes de la repressó envers la parla catalana? Com estava la situació social que t’envoltava?

Al carrer recordo que un policia local o guarda civil, un capellà, un mestre o un alcalde eren les forçes vives d’un poble. El Guarda civil podia entrar al mercat i surtir amb el cistell de la compra fet sense pagar un duro, o es deixaven sobornar per la població més pobre per no ser sancionats.

En cap lloc públic on traballessin funcionaris et podies adreçar a ells mai en català. Tots els noms dels carrers i plaçes estaven escrits en castellà i presentaven el símbol de la falange. Els meus pares volien posar a la meva germana el nom de "Roser", però això duarant el franquisme no podia ser possible, els hi van negar aquesta opció i els van dir que li posarien "Rosario". Tot i així a casa i amb molts amics parlava amb català i per suposat a la meva germana la cridavem com Roser.

Recordo també haver participat en alguna manifestació d’estudinats reivindicant algunes llibertats i la policia nacional anomenada per totom com “els grisos” repartien llenya a peu i cavall i disparaven amb pilotes de goma com si fossim delincuents, no existia el dret a manifestar-se, tampoc el dret a vot.

4. Com vas viure la mort de Franco? Que va suposar per la teva familia o per la gent coneguda del poble aquest fet?

Vivia a Cornellà on era de tota la vida un barri molt obrer i on la gent començava a reivindicar els seus drets com a treballadors i començaven les primeres mobilitzacions. Recordo com el dia de la mort de Franco amb una certa discressio a les cases s’obrien ampolles de cava. A casa, la por era mes excentuada i no teniem clar que el règim s’haigés acabat, per això no va haver cap tipu de celebració. A partir d’aquell moment quan es va intentar celebarar la primera diada de Sant Jordi a casa, la meva àvia ens deia a la meva germana i a mi “res de posar cap senyera, perquè si torna a haver una

dictadura jo recordo que quan va arribar franco es van endur a gent del poble i la van afusellar tatxant-los de republicants i antifeixistes”.

Quaranta anys de règim havien creat una xarxa de gent adicta al sistema que ocupava càrrecs importants a tots els nivells, que els havien aconseguit amb el “carnet” de la falange a la boca.

En aquella societat, el masclisme era molt evident, palpable i recolzat per a les lleis, fins al punt que per moltes coses la dona necessitaba l’autorització del seu marit, no hi havia dones policies, ni camioneres, ni dones a l’exercit…

Dençà de la mort de Franco hi havia molt recel que no fos viable del tot una democràcia i també encara recodo amb una certa engoixa per part de familiars i amics el cop d’estat del 23 de Febrer. Pensar que tot podia tornar a començar.

A partir de llavors les coses semblava que començaven a anar millor.

Quan ets petit és molt difícil valorar les coses perquè l’únic que coneixes és el que estas vivint. A mida que et vas fent adult i sobretot després de sortir d’una dictadura i amb l’evolucio típica d’un pais evolucionant democràticament puc valorar ara més, les grans diferències que hi havia.

Emília Salvado, nascuda el 1920, ens explica una part de la seva vida

L’Emília va néixer el dotze d’octubre de 1920, en un petit poble de la Segarra, Sant Martí de Maldà, de 1.000 habitants. la seva família era franquista i quan va esclatar la guerra, ella tenia 16 anys. Té els records presents, però alhora confusos, i amb els ulls humits ens respon aquestes questions.

.Va anar a l’escola els anys previs a la guerra?

Si que vaig anar a una escola de monges, fins que va començar la guerra i vam haver de plegar. Allà s’utilitzava el català com a llengua comuna. Desprès de cursar els estudis bàsics, vaig fer uns estudis superiors pagant a les monges, que fèiem al mati francès, i a la tarda labors, fins als 16 anys. Quant va començar la guerra les escoles i les esglesies es van tancar.

.Com va viure la guerra civil?

Com que vivia amb un poble petit no va faltar-hi res. Els soldats feien l’estraperlo i repartien menjar, principalment oli. Teníem unes cartilles de racionament, però com que jo era filla única i estàvem ven situats, teníem el menjar suficient.
Recordo que una vegada a dins del campanar van posar dinamita, i el van encendre. El Pava era l’avió que anunciava que tiraven bombes, i quan el vam sentir ràpidament ens vam amagar a casa, a sota les escales, però per sort, només es va fer malbé una part del campanar.
A dintre l’església, els soldats la feien servir d’estable, i guardaven els cavalls i altres animals. Ells es van porta bé amb nosaltres, ens intercanviàvem aliments, segons els que ells volguessin. La meva família era de pagès, i teníem granges i horts, llavors els i canviàvem conills (els soldats principalment volien carn) per sucre, per així tindre’ls contents.
Al les afores del poble hi havia unes comunes on els soldats anaven a fer les seves necessitats, així no molestaven a les cases.
Durant la gerra, el meu petit poble, semblava abandonat, ja que molta gent va marxar, els d’esquerres per por van fugir, i els de dretes estaven perseguits.

.Com vivia un cop acabada la guerra?

Com que vivia amb un petit poble de la Segarra, que no arribava als 1000 habitants, no es van notar molts canvis, ja que només van destruir el campanar. Això si, la por al cos sempre hi era.
Acabada la guerra, Franco va dir que la seva moneda no valia, i ens la va fer donar, per així canviar-la. Ens vam quedar sense diners, sense res. Però vam poder sobreviure gràcies a les nostres terres i agricultura.

.Quins símbols franquistes hi havia?

En el meu cas no hi ha haver cap tipus de repressió política, ni social, ja que tota la meva família era franquista.
Al poble, pel que fa a la llengua sempre em pogut parlar el català en públic.

La majoria d'habitants eren franquistes, alguns o feien veure, altres i creien. Si que es cert que ens feien cantar el cara al sol, i ara encara recordo aquella lletra, aquella lletra que mai oblidaré.

Un viatge pel temps amb en Josep Ramón Carmona

José Ramón Carmona Muñoz, nascut el 4 de setembre de 1952 a La Iruela (Jaen).

Immigrant a Catalunya des del 1965.

Quins estudis va cursar? Quan i on?
Vaig cursar fins al quart grau d’enciclopèdia, que equivaldria més o menys a l’educació primària a Páramo del Sil (Lleó) que és on vaig anar a viure quan tenia aproximadament 5 anys, ja que vaig néixer a La Iruela (Jaen). Aquests estudis els vaig finalitzar a Catalunya, on vaig arribar amb 13 anys. A Catalunya em vaig examinar per tal d’obtenir el certificat d’estudis primaris per poder començar a treballar. .

Quines assignatures cursava a l’escola i quantes hores?
A l’escola vaig estudiar les assignatures mes o menys semblant a les que s’estudien actualment com ara geografia, geometria, aritmètica, llengua castellana, religió, ortografia i cal·ligrafia,historia d’Espanya, entre d’altres.
Es començaven les classe a les 8 del matí i abans de començar les classe ens ficàvem en fila i ens donaven un got de llet en pols subvencionada pels americans. A les 11 del matí sortíem per “esmorzar” ja que la majoria no esmorzàvem degut a que la situació econòmica d’aquells temps no era massa favorable. A les 12 del migdia sortíem per anar a dinar a casa. Repreniem les classe a les 3 de la tarda fins a les 5.

Com era la religió a l’escola?
A l’escola la religió era obligatòria per a tothom. També era obligatori fer la primera comunió, per la qual cosa també s’havia de fer la cataquesis. Amb l’escola no s’anava a missa però abans de començar les classe fèiem alguna càntics religiosos.

Com repercutia el franquisme a l’escola?
Els professors ens obligaven a cantar el “Cara al sol”.També, quan entrava una visita a la classe, ens havíem d’alçar tots de la cadira i dempeus cridar “Buenos días tenga usted”, aquesta imatge em recorda com si tota la classe fóssim petits soldats.
L’actitud dels professors envers els alumnes era molt violenta, ja que si no ens portàvem be a classe o fèiem malament els exercicis ens feien petites tortures com a ara picar-nos als dits amb un regle o obligar-nos a agenollar-nos amb cigrons sota els genolls i obligant-nos a sostenir volums d’enciclopèdia sobre les mans.

On i com va viure la seva adolescència?
La vaig viure a Catalunya. L’adolescència me la vaig passar treballant ja que vam arribar a Catalunya la meva mare, la meva germana i jo amb les butxaques buides a casa de la meva tieta. En conseqüència tots vam haver de treballar per poder sobreviure i per tant als 14 anys va començar la meva vida laboral, podríem dir que em van robar la infància.

Va fer el servei militar?
En el meu cas, jo no vaig haver de servir a l’exèrcit perquè vaig al·legar que tenia els peu plans i a causa d’això no podia caminar amb les botes militars. Aquest motiu, però , quan em tocava presentar-me a les files de la mili, ja no era acceptable. Finalment gràcies a un amic d’influència del meu sogre vaig poder lliurar-me’n de fer el servei militar. Gràcies a això vaig poder comprar-me una casa per viure amb la meva dona i la meva mare.

Què feia en les estones lliures?
Tot i la crisi econòmica també hi havia temps, encara que poc, per esbargir-se del treball i els caps de setmana aprofitàvem per sortir i fer una mica la vida que es corresponia amb la nostre edat.

Com li va afectar la fi del règim franquista?
Quan es va anunciar el famós “Españoles, Franco ha muerto” jo tenia 23 anys i estava treballant quan ho vaig sentir per la radio, tota la fabrica va començar a cridar i a celebrar-ho ja que per nosaltres anunciava l’arribada de la llibertat.
A casa, la cosa va ser diferent, la meva mare, per exemple va viure el moment amb por i inquietud ja que no sabia que podria succeir ja que ella va viure plenament el franquisme i no havia conegut cap altre sistema de govern.
Els dies posteriors a la mort de Franco molta gent ens vam manifestar als carrers i cantàvem l’himne de la “internacional” cosa que estava rotundament prohibida en l’apoca franquista.

Com van ser les primeres eleccions?
Quan es van celebrar les primeres eleccions, la majoria de la gent va anar a votar. El dia de les eleccions no va coincidir amb un dia de festa laboral, per tant, les empreses ens pagaven 4 hores laborals si presentaves el resguard que justificava que havies anat a votar.

Com va evolucionar la societat desprès de la instauració de la democràcia?
L’aparició de la llibertat va suposar que hi hagués més feina ja que s’havien obert les fronteres amb altres països. També va millorar el poder adquisitiu que personalment trobo que era millor que l’actual.
Un altre aspecte que va evolucionar va ser la tecnologia, això va suposar l’aparició d’aparells tecnològics i que quasi cada casa tenia una televisió a casa, cosa que abans era menys comú degut a la crisi econòmica.
Socialment va evolucionar també l’aspecte de la premsa sobretot en l’àmbit de la nuesa ja que van formar-se revistes com “interviu” o d’altres que abans eren totalment prohibides.

Quines diferencies troba més favorables a la vida d’abans? i a l’actual?
Trobo que en l’aspecte econòmic , desprès de la mort de Franco era millor que l’actual ja que el poder adquisitiu de les persones era mes coherent en comparació al preu de la vida, cosa que actualment es pitjor ja que els sous son molt baixos i la vida molt mes cara.
Un aspecte que trobo “favorable” a la vida dels temps franquistes es el fet que abans els empresaris tenien moltes dificultats alhora de fer fora als treballadors, cosa que era pràcticament impossible a diferencia d’ara que les empreses no troben tantes barreres.

Actualment la gent és més lliure però econòmicament més dependent.

História d'un emigrant Andalús.

Justiniano Carrasco, nascut al 1929.

El meu avi va néixer a Andalusia a la provincia de Jaén , més concretament al poble de: "Las Navas de san Juan".

Va anar a l'escola?
Sí, recoro que fins als 13 anys vaig anar a l'escola del poble, que era una escola de la republica fins al 1939, i a parir del 1940, les coses van canviar.
El profesor recordo que es deia "Don Juaquín", i que va ser el mateix durant tots els cursos.A l'inici de les clases no ens feien ni aixecar ni cantar cap canço, tampoc recordo cap mena de retrat de ningú a l'aula ni cap mena de repressió.
El que si recordo es que no teniem que pagar res, tot era gratuït.

Que va fer cuan va acavar l'escola?
Un cop acavada l'escola, amb 13 anys al 1942, l'únic que podia fer jo era posarme a treballar, seguir estudiant era impossíble imés en un poble de 500 habitants com era el nostre.
Vaig ajudar al pare, jo era el gran dels quatre germans, i em tocava treballar, al camp de la família treballant amb les oliveres i els braus, que era el "nostre pa de cada día".

Com va viure la guerra civíl?
Al nostre poble no hi van haver grans enfrontaments, no eraun lloc gaire estrrategic ni gaire interesant de dominar, i va quedar sota el domini republicá fins al 1939, un cop acavada la guerra va quedar dins del domini feixista.
Recordo que al poble hi havien militars republicans, que van tenir alguna topada amb soldats nacionals.No hi havía tancs ni armament únicament homes amb armes.

Que recorda dels anys seguents de la guerra?
Despres de la geuerra van arrivar les represalies, van arrivar alguns franquistes i van afusellar els republicans, entre ells el meu pare (el meu besavi). Recordo qu tot estava meés controlat, peró jo vaig seri poc temps.......

"Primer contacte amb Catalunya"

Al 1949, cuan jo tenia 20 anys vaig embarcarme en un vaixell escola de la marina espanyola: "Galatea".
Vaig viatjar per totes les costes espanyoles durant quatre anys, fins al 1953, va ser en aquest últim any que vam arrivar a Barcelona, i em va agradar moltíssim, la seva gent i el seu encant, era diferent.

Que recorda dels anys de postguerra i del feixisme?
Recordo que els anys seguents eren molt durs, tant per el mal temps i també per la mala alimentació que teniem, feiem un apat al día i a vegades no podíem menjar, "ens van robar tot el que teníem", i vam perdre les terres i els animals, també alguns familiars i amics van morir, el meu germà Antonio que va lluitar a la batalla de l'Ebre com a voluntari.
No hi havia treball per a tots i el que hi havía era molt miserable.

"el viatje cap a la tranquilitat..."

Un cop vaig casarme i ja amb dos fills petits vaig decidir anar a buscar treball a altres zones de espanya. Vaig recordar Barcelona, suposo que ja havía canviat des de 1953, peró era millor que el poble.
Al 1964 tots quatre vam emigrara cap a Barcelona, de seguida vam adaptar-nos. Els nens anaven e l'escola del barri(horta), i jo treballava de transportista i de carniser, la vida era difícil peró no era dura.

Que recorda en arribar a Barcelona?
Recordo el port i la garandiositat de la ciutat, era molt viva i tot alló que recordava seguia al mateix lloc. A Catalunya la represió era molt més accentuada que a Andalusia, i la gent era molt més activa i més rebel.

No vam ser els únics en arrivar a Barcelona així que tot ens va ser fàcil i poc a poc vam començar una nova vida.

Entrevista a Lluís Bisbal, nascut l'any 1936

Com era la guerra en la zona on vivies?

Jo era molt petit, just al esclatar la guerra jo vaig néixer, al 1936. Vivíem en un barri de cases, a Santa Candia, Orpí. En el temps de guerra, de tant en tant feien ronda els “nacionals”, passaven per les cases i on entraven els prenien totes les coses de valor, aliments, el vi de les botes, animals, etc. Jo i els seus germans, quan els veien arribar a la barriada, la mare ens amagava en una espècie de “barraca”, feta a sota terra, per por a que ens fessin qualsevol cosa. En aquestes zones nomes i anaven patrulles a peu, ni bombardejos ni vehicles pesats, ja que era terreny muntanyós.

Com vivies un cop acabada la guerra?

Molta misèria. Era una zona en la qual no havien patit bombardejos ni atacs bèl·lics, però els aliments escassejaven molt. Aquí tenim una anècdota com a exemple:

Amb 6 anys tenia que caminar 5 km d’anada i 5 més de tornada per aconseguir peus de be i sang i un tros de pa moreno. Cada germà tenia la seva feina, la meva era aquesta.

Pel que fa a l’escola, els professors eren molt estrictes, teníem que canta la cançó “Cara al Sol”, alçant el braç dret, també era molt religiosa, ho demostra dient vaig fer d’escolà fins als 14 anys, ajudant al mossèn, i anava per les cases de les masies tirant sal, per aconseguir càrites per a l’església del poble.

Per a l’aliment diari, cada persona tenia una llibreta en la qual tenia la ració que els tocava per dia, diu que el rector els ajudava, els hi donava mes aliments.

Jo fins que no es va casar tot el que guanyava anava cap a la família, ja que no tenien diners, condicions molt dures, tots els trajectes per a les rodalies els tenia que fer a peu, anar al poble, a treballar a la fàbrica, tots els trajectes. El meu primer vehicle de transport va ser una bicicleta que li van comprar de segona mà i era per anar a treballar.
Al dia que em vaig casar amb la teva àvia, ens vam independitzar, i la vida va anar millorant, es a dir, treballar cada dia fins i tot caps de setmana i festius, per a poder tindre un plat a taula. Des de el meu punt de vista segueix sent molt dura, però en aquella època com diu el meu avi treballar era un luxe que no hom es pot permetre.

Com era l’escola, quina llengua parlaves, al carrer també?

A l’escola parlàvem el català però la escriptura, era en castellà, no el se escriure ni llegir el català, el castellà si. Pel que fa a les escoles hi havien fotografies de Franco i d’altres comandants que van posar els nacionals també hi havia la creu de l’església i altres utensilis religiosos.
A casa parlàvem el català, ja que era una zona molt rural, hi no hi havia cap mena de vigilància per evitar-ho.

Carme Llusà, una infància marcada per la Guerra

La meva àvia va néixer a Barcelona, el 1932. Al cap de pocs mesos d'anar a l'escola va haver de tornar-ne a sortir per culpa de la Guerra Civil. No va poder tornar-hi fins temps després; un temps que havia capgirat la seva vida i que l'havia fet créixer a ritmes forçats. Tot i que va viure el conflicte de ben petita encara recorda imatges de la Guerra i la misèria en què vivia Barcelona ara fa setanta anys.


Com va ser la Guerra a Barcelona?

Jo tenia quatre anys quan va començar la Guerra. El meu pare, per no haver d’anar al Front, treballava en una fàbrica de material de guerra. A la fàbrica cada dia li donaven un panet, que ell guardava per al meu germà i per a mi. Ell menjava el que podia; un parent ens havia regalat cinc quilos de garrofes per, si després teniem un conill, poder-lo alimentar. En comptes d’esmorzar el panet es menjava un parell de garrofes. Quan va arribar el conill ja no quedaven garrofes! Jajaja.

Quan sonava la sirena la gent sortia de casa i anava als refugis: al metro o als llocs especialment habilitats, fins que una altra sirena indicava que havia passat el perill. Moltes famílies vam decidir, al cap d’un temps, quedar-nos a casa en comptes d’anar al refugi: si haviem de morir-nos ens moririem a casa. Jo vivia a la part alta de la Diagonal; la part més castigada per les bombes va ser el Port, el barri de la Barceloneta i el Poble Sec.

Com vivia la gent després de la Guerra?

Moltes cases es van quedar sense res perquè els diners de la República no eren vàlids. Hi havia molta misèria. La gent s’havia d’espavilar per aconseguir aliments, fins i tot, venent-se els mobles de casa. Gairebé tothom es veia obligat a comprar d’estraperlo. El govern repartia una cartilla de racionament per família, amb varis tiquets. N’hi havia per anar a buscar pa (negre, molt dolent) diàriament i cada setmana es podien recollir uns quants aliments. Amb el racionament una família no podia sobreviure; per això compravem d’estraperlo. En aquells temps a Barcelona no hi havia ni gossos, ni gats, ni rates perquè la gent se’ls havia menjat. Es passava molta gana.

Una anècdota: les botigues venien tot el que podien d’estraperlo però estaven molt controlades per inspectors del règim. Quan tenia cinc anys vaig anar a comprar un quart de litre d’oli, com de costum, a un “colmado” de prop de casa. No em vaig adonar de la presència de dos senyors quan vaig demanar a la botiguera l’oli. Ella em va respondre que allà no en venien, d’oli, que em devia haver confós. Quan vaig veure que després d’insistir dient que ella sempre ens venia l’oli, no em feia cas, vaig marxar. Després vaig saber que els dos senyors eren inspectors i que havien multat a la botiguera per vendre il·legalment.

La gent, en vista de la gana que hi havia, anava també a buscar menjar als pobles per revendre’l després a Barcelona. Arriscaven les vides posant sacs de menjar a costat de les rodes dels trens mentre passaven, a cada estació, els burots (policies per controlar el mercat negre). També hi havia senyores que es penjaven bosses de menjar de la cintura i se les tapaven amb les faldilles. A vegades deixaven rastre perquè alguna bossa se’ls hi havia rebentat!

Digue’m alguns símbols franquistes de la postguerra.

Jo només parlava el català a casa. A l’escola i al carrer era obligatori parlar el castellà; sinó, et deien, en el millor dels casos, que no t’entenien, et multaven o fins i tot et pegaven.

En totes les aules de les escoles hi havia fotografies de Franco, de José Antonio i una creu.

Abans de començar els espectacles o les pel·lícules sonava l’himne nacional i ens haviem de posar drets amb el braç estirat, i pobre de tu que no ho fessis!

Després de la Guerra vaig anar a un col·legi de monges. Al matí haviem de passar el rosari i després feiem una mica de classe. A la tarda tornavem a passar el rosari i feiem labors. El mes de maig era el mes de Maria; el març, el del Sagrat Cor… sempre hi havia algun pretext per anar a resar a l’Església. És a dir, de classe, poca.

Com ens ho farem perquè el record dels savis no s'esvaeixi?

Una xerrada guapa. Podríem dir que així és com ens agradaria definir aquella estona compartint les vivències d’aquells savis que tan malament s’ho havien passat temps enrere. Ens va agradar molt aquella estona sobretot comparada amb la monotonia de les classes on tan sols arribar i seure a la teva cadira de cada dia, et comencen a ploure totes aquelles paraules dels nostres estimats , o no tant, professors.
Però, és clar, aquest diferent i especial dia s’havia de gravar, difondre, divulgar o donar a conèixer, com més us agradi. I per això, per que aquelles paraules no se les endugui el vent, i en comptes d’això facin sorgir noves idees i reflexions, ens van i vam proposar de realitzar unes activitats que reflectissin el que havíem après.

I són bàsicament aquests tres:

· El bloc, que fa de crònica periodística del Consell i del postConsell; és a dir, del grapat de coses que hem fet, fem i mirarem de fer per tenir-vos informats de tot el procés.

· La webquest es on un altre grup d’alumnes s’encarrega d’aplicar i transformar aquesta saviesa en forma de discurs això sí, acompanyat d’il·lustracions, fotografies i d’altres recursos (allò que diuen, que val més una imatge que mil paraules).Alguns d’ells son extrets d’altres webs per tal que finalment disposem d’una seqüenciació ordenada i coherent centrada en les vivències de tres savis, que ens reflectiran l’escola republicana en aquella II República tan admirada i satanitzada (basant-nos en l’Isidre Torres), la solidaritat d’un generós rebel amb els ferits pels bombardejos durant la dramàtica Guerra Civil (amb la col·laboració del Pere Basté); i per últim, la visió de la trista i empobrida vida escolar d’un franquisme poc amic dels que no pensaven com ell i de com una nena se les empescava per enfrontar-se a aquell món tan ombrívol (l’ajuda aquí és de l’Elena Egea).


· El Digital Storytelling, en aquest, narrarem dues històries diferents, d’una banda ens centrarem en el testimoni de la Josefina Piquet, i la seva supervivència a una desesperant fugida en condicions duríssimes, durant el llarg i cru hivern del 39; i de l’altra, en la Roser Font, una nena nascuda, i criada a una presó, en la que la vida sovint mostrava la seva cara més fosca, quan la mort irrompia sobre els que per ella eren coneguts o amics, i que de cop i volta eren segats per la dalla per no se sap quins suposats crims imaginaris... Amb aquestes dues històries, ens esforçarem per fer un petit vídeo que integri testimonis, paraules, imatges, reflexions.


D’aquesta manera, amb l’ajuda d’aquests suports, ja sigui a través del webquest o del DigitalStorytelling, queden recollits i condensats els cinc testimonis dels nostres cinc membres del Consell dels Savis, sense els quals, res de tot el que estem fent no hauria estat possible.

Així que ja sabeu el que tenim entre les nostres mans, i esperem que tothom, des d’aquell navegant que no coneixem però que ha acabat en el nostre bloc, fins als coneguts i amics, passant pels savis, puguin col·laborar i dir la seva, ajudant-nos a fer créixer la il·lusió i la passió pel saber que, a dins nostre, es desenvolupen.

Us hi esperem! Els vostres comentaris, idees i reflexions seran benvingudes!!!!

UNA NOVA EXPERIÈNCIA A LES NOSTRES VIDES

En un dia qualsevol, un d’aquells que sona quatre cops el despertador (i que quatre cops l’atures i penses: “Cinc minuts més...”), que finalment et lleves, t’aixeques amb els ulls plens de lleganyes, t’arregles, et vesteixes, esmorzes, i (sempre) amb presses t’encamines cap a l’institut amb els ulls mig clucs..., en un dia així vam rebre, els estudiants de segon de Batxillerat de l’IES Molí de la Vila, amb més o menys expectació, el grup de savis format per: Pere Basté, Isidre Torres, Josefina Piquet, Elena Egea i la Roser Font; cinc persones víctimes directes de la Guerra Civil, ja que les persones que sofreixen una guerra o en reben els seus efectes sempre són víctimes directes. Aquests cinc personatges van compartir amb tots nosaltres (alumnes i professors) un tros de la seva vida, ho van fer amb alegria i amb ganes de fer-nos saber què se sent al viure en una època tant complicada com ho va ser la Guerra Civil o, posteriorment, la postguerra.


Tot això va coincidir amb l’estudi, per part nostra (els alumnes), del període de la Guerra Civil treballat a les classes d’història. Així doncs, com ja hem comentat abans, tots estàvem esperant amb il·lusió la xerrada d’aquestes persones. Vam poder constatar les dificultats, mancances, situacions de molta duresa, marginalitat, violència... i mil coses més les quals una guerra comporta. A més a més, en certes ocasions vam poder comparar tot allò que havíem estudiat a classe amb la realitat que ens mostraven els nostres, ja amics, testimonis. Tots vam escoltar amb atenció cada paraula dels membres que es trobaven a la taula presidencial, perquè una oportunitat així, és a dir, de trobar gent que t’explica el passat i te’l fa sentir quasi bé present mitjançant els mots plens de vivacitat i d’honradesa, no es té cada dia.


En conclusió creiem que en vam poder extreure molt de suc, o en altres paraules, ens vam omplir de la saviesa i experiència que aquests testimonis del passat ens van transmetre. Pensem que ha estat una experiència molt favorable pel que fa als nostres estudis, a la nostra educació, però sobretot a la nostra formació com a persones, i que el fet de poder apropar-nos al costat més humà de les persones que ens van relatar una part de la seva vida, ens va fer veure que avui dia vivim en un món ple de luxes, i del qual hem d’aprofitar cada moment que ens brinda la vida. Per tant només ens queda donar mil gràcies a els nostres cinc savis, a les persones encarregades de que això fos possible (dues noies de la Facultat de Pedagogia i el coordinador del Museu d’Història de Catalunya) i al nostre professor d’història per donar-nos aquesta magnífica oportunitat.







( Tots els membres del Consell de Savis)





(membres del Consell de Savis)






(Pere Basté)





(Elena Egea i la Roser Font)

EL DIA QUE ELS MÉS GRANS ENS VAN FER UNA MICA MÉS SAVIS

Tornant de les vacances de Setmana Santa ens havien preparat, a Història, una xerrada amb testimonis que van viure de molt a prop la Guerra Civil, aquella història que dorm als llibres, i que ells ens han desvetllat.

La xerrada va tenir lloc el dimarts 25 de març del 2008, a les 13,10 hores, a la biblioteca del nostre centre d’estudis: l’IES Molí de la Vila de Capellades. Els assistents vam ser tots els alumnes de segon de Batxillerat, més alguns professors, dues noies de la Facultat de Pedagogia i el coordinador del Museu d’Història de Catalunya. Com a protagonistes, a la taula presidencial, hi havia els cinc “avis-savis”.

Esperàvem que comencés la xerrada, però el temps s’escolava mentre vèiem a l’organitzador de tot el sarau, el Marcel·lí Valdés, el nostre professor d’Història anar amunt i avall fins que ens va presentar les tres bandes des de les quals es muntava l’activitat: el nostre IES, la Facultat de Pedagogia de la UB i el Museu d’Història de Catalunya, donant així inici a l’acte.

D’aquests cinc savis, el primer a intervenir va ser el senyor Pere Basté, que des dels seus quasi 86 anys, ens va comentar la seva tasca de voluntariat a la Creu Roja en suport a les víctimes dels bombardejos durant la Guerra Civil, també ens va parlar dels refugis i de com la gent se les empescava per sobreviure en un context tan dur. Va ser un plaer sentir-lo, per la seva capacitat de fer-nos partíceps del seu passat, tal com ha fet en les seves nombroses aparicions mediàtiques.

A continuació, ens va parlar el savi Isidre Torres, que ens va explicar la seva experiència escolar a l’Escola del Mar (Barcelona) des dels seus ben portats 85 anys, fent-nos submergir en un món escolar tant diferent i desconegut per a nosaltres.

Posteriorment, la Josefina Piquet, d’una manera molt vivencial i quasi commovedora, ens va narrar detalladament la seva experiència de la fugida cap a l’exili, i de com de dur és viure amb una família marcada per les seqüeles del conflicte i en un país on no ets benvingut i que a sobre estava en guerra.

Seguidament, la Roser Font ens impactava amb la seva narració minuciosament relatada de la seva infantesa a la presó. A on va néixer, i a on durant els seus primers sis anys de vida no va poder gaudir de la llibertat de la que tot nen o tota nena hauria de gaudir, i que ningú no hauria de poder-nos prendre mai, i encara menys per suposats delictes atribuïts als nostres pares.

Per concloure les intervencions dels savis i sàvies, l’Elena Egea ens va descriure l’educació franquista, plena de petites misèries que feien d’ ella més una cursa d’obstacles que no pas una activitat lúdica per a les persones, i, que, en el cas de les noies, les marginava en un estret i asfixiant espai.

Finalment, van arribar les nostres preguntes, que deixaven entrveure un interès que en alguns moments va sortir a la llum com per exemple quan vam haver de fer callar dos profes que xerraven (això sí, molt fluixet), i, és que, si ells ens manen callar per que es pensen que el que diuen és important, nosaltres tampoc no volíem perdre ni una sola engruna, ni un sol mot, ni una sola idea de les que desfilaven ininterrompudament en aquella màgica sessió.


(En Pere Basté, aquell rebel amb causa, que va dedicar la seva vida a tants d’altres, fent seva la dita d’André Malraux: “Une vie ne vaut rien, mais rien ne vaut qu’une vie”.)

(Aquí teniu els alumnes de l’Escola del Mar d’entre els quals hi formava part un dels nostres savis, l’Isidre Torres, muntant en una barca amb un nom tan suggerent com el de Nausica, la gran enamorada d’aquell altre enamorat de l’aventura i la llibertat, que era Ulisses, en el seu viatge, potser a Ítaca?)


(L’últim tren i l’últim dia a Barcelona vistos des d’aquells ulls d’infant que la Josefina ens ha recreat.)


(Aquí us mostrem la Roser fotografiada a la presó el que podríem dir que va ser casa seva durant la infantesa ,compartint un dels escassos moments d’una certa felicitat, com la sortida al pati al costat dels seus companys de penes i fatigues.)


(Un dels quaderns de l’Elena ens mostrava l’alliçonament que el franquisme volia inculcar: la uniformització i militarització d’uns infants als que no se’ls va deixar ser-ho.)




Finalment us mostrem una fotografia actual dels savis, aquells supervivents d’un temps dur i cruel però al qual van saber fer front. Desprès d’aquells dies de patiment entre bombes, túnels, presons i infames uniformes,ara son aquí retrobats amb el seu i nostre mar recordant aquells dies grisos que han quedat enrere però que ben segur seguiran estan presents en la seva memòria i que desprès d’escoltar totes aquelles vivències segur que també formaran part de la nostre.

Com van els tres articles periodístics?

Hola, blocaires:

Pensem en penjar els articles periodístics, i sobretot, que la gent els pugui veure i comentar, ja que així podrem corregir les petites errades que hi pugui haver, i farem un bon paper per dijous 17, quan vinguin Frederique i Mónica.

Crec que la primera responsabilitat en la publicació és la dels peridistes, és a dir, el grup responsable del blog, però tots podem dir-hi la nostr, o fer-lo servir com a enllaç d'idees.

Igualment, estic disponible per qualsevol informació o assessorament que desitgeu.
A veure si ho fem bé!!

Marcel·lí.

Algo que os quiero pedir desde la UB

Hola a todos y todas,

Os escribimos desde la Universidad de Barcelona para pediros que, por favor, editéis vuestro perfil del Blogger para que podáis firmar como tod@s unos periodist@s.

De esta manera, aparecerán vuestros nombres completos en el apartado de Contribuïdors.

Os indico como hacerlo:

1.- Entrar a la web: http://www.blogger.com y, una vez dentro, escribir vuestro nombre de usuario y vuestra contraseña de GMAIL.
2.- Luego deberéis hacer clic sobre la frase "Editar Perfil" que se encuentra en la parte superior derecha.
3.- Por último, escribir vuestro nombre completo respetando la ortografía en la casilla que se titula "Nombre Mostrado".

Mil gracias por todo ;-)

Primera entrada en el Blog

Hola! Al final he pogut aconseguir l'entrada al nostre blog, en recuperar el compte de correu i la contrasenya. Espero que tota la informació que us he enviat, ens serveixi per dinamitzar el bloc: a veure si el fem més interessant.

I per cert, molt maco el gos de la Samanta (i gràcies pel teu ajut amb el registre al bloc ;), pero el tema caní deixem-lo per ell, i centrem-nos en aquest projecte.

El pròxim dijous, 17 d'abril, tindrem al nostre institut les nostres universitàries Frederique i Mónica, per la qual cosa, fóra interessant disposar d'algunes entrades i imatges.

I sumem registres, es clar!!!, a més no només el grup del blog hi pot col·laborar, igualment ho podeu fer els del Digital Storytelling i els de la webquest.

Fins ara!!!

Hola catedràtics!

Què tal?
A veure si ens posem les piles i fem alguna coseta ok? Tot i que tenim feina hem de pensar en els guanys que obtindrem (a curt plaç) ja que aquest treball també comptarà com a nota d'AVN (Actitud Valors i Normes). Personalment crec que si cadascú posa el seu granet de sorra, això ja començarà a fer patxoca.
Així que ànims! Ens veiem, adéu!

Muaaaaaa!

Benvenid@s en vuestro periodico digital!

Hola reporteros y reporteras!
Espero que pronto estareis todos registrados, y que podreis empezar a hacer de este espacio el primer periodico digital del "Consell dels Savis".
Buena suerte a todos!

Frédérique

Ara el registre és GRATIS!!!!!

Hola crec ke soc el primer noi, tot un record....
El cas es ke crec que em de fer una campanya per que la gent estigui registrada abans de ke acavi la setmana, no soc el mes indicat pero bueno......., més val tard ke mai.