Emília Salvado, nascuda el 1920, ens explica una part de la seva vida

L’Emília va néixer el dotze d’octubre de 1920, en un petit poble de la Segarra, Sant Martí de Maldà, de 1.000 habitants. la seva família era franquista i quan va esclatar la guerra, ella tenia 16 anys. Té els records presents, però alhora confusos, i amb els ulls humits ens respon aquestes questions.

.Va anar a l’escola els anys previs a la guerra?

Si que vaig anar a una escola de monges, fins que va començar la guerra i vam haver de plegar. Allà s’utilitzava el català com a llengua comuna. Desprès de cursar els estudis bàsics, vaig fer uns estudis superiors pagant a les monges, que fèiem al mati francès, i a la tarda labors, fins als 16 anys. Quant va començar la guerra les escoles i les esglesies es van tancar.

.Com va viure la guerra civil?

Com que vivia amb un poble petit no va faltar-hi res. Els soldats feien l’estraperlo i repartien menjar, principalment oli. Teníem unes cartilles de racionament, però com que jo era filla única i estàvem ven situats, teníem el menjar suficient.
Recordo que una vegada a dins del campanar van posar dinamita, i el van encendre. El Pava era l’avió que anunciava que tiraven bombes, i quan el vam sentir ràpidament ens vam amagar a casa, a sota les escales, però per sort, només es va fer malbé una part del campanar.
A dintre l’església, els soldats la feien servir d’estable, i guardaven els cavalls i altres animals. Ells es van porta bé amb nosaltres, ens intercanviàvem aliments, segons els que ells volguessin. La meva família era de pagès, i teníem granges i horts, llavors els i canviàvem conills (els soldats principalment volien carn) per sucre, per així tindre’ls contents.
Al les afores del poble hi havia unes comunes on els soldats anaven a fer les seves necessitats, així no molestaven a les cases.
Durant la gerra, el meu petit poble, semblava abandonat, ja que molta gent va marxar, els d’esquerres per por van fugir, i els de dretes estaven perseguits.

.Com vivia un cop acabada la guerra?

Com que vivia amb un petit poble de la Segarra, que no arribava als 1000 habitants, no es van notar molts canvis, ja que només van destruir el campanar. Això si, la por al cos sempre hi era.
Acabada la guerra, Franco va dir que la seva moneda no valia, i ens la va fer donar, per així canviar-la. Ens vam quedar sense diners, sense res. Però vam poder sobreviure gràcies a les nostres terres i agricultura.

.Quins símbols franquistes hi havia?

En el meu cas no hi ha haver cap tipus de repressió política, ni social, ja que tota la meva família era franquista.
Al poble, pel que fa a la llengua sempre em pogut parlar el català en públic.

La majoria d'habitants eren franquistes, alguns o feien veure, altres i creien. Si que es cert que ens feien cantar el cara al sol, i ara encara recordo aquella lletra, aquella lletra que mai oblidaré.

Un viatge pel temps amb en Josep Ramón Carmona

José Ramón Carmona Muñoz, nascut el 4 de setembre de 1952 a La Iruela (Jaen).

Immigrant a Catalunya des del 1965.

Quins estudis va cursar? Quan i on?
Vaig cursar fins al quart grau d’enciclopèdia, que equivaldria més o menys a l’educació primària a Páramo del Sil (Lleó) que és on vaig anar a viure quan tenia aproximadament 5 anys, ja que vaig néixer a La Iruela (Jaen). Aquests estudis els vaig finalitzar a Catalunya, on vaig arribar amb 13 anys. A Catalunya em vaig examinar per tal d’obtenir el certificat d’estudis primaris per poder començar a treballar. .

Quines assignatures cursava a l’escola i quantes hores?
A l’escola vaig estudiar les assignatures mes o menys semblant a les que s’estudien actualment com ara geografia, geometria, aritmètica, llengua castellana, religió, ortografia i cal·ligrafia,historia d’Espanya, entre d’altres.
Es començaven les classe a les 8 del matí i abans de començar les classe ens ficàvem en fila i ens donaven un got de llet en pols subvencionada pels americans. A les 11 del matí sortíem per “esmorzar” ja que la majoria no esmorzàvem degut a que la situació econòmica d’aquells temps no era massa favorable. A les 12 del migdia sortíem per anar a dinar a casa. Repreniem les classe a les 3 de la tarda fins a les 5.

Com era la religió a l’escola?
A l’escola la religió era obligatòria per a tothom. També era obligatori fer la primera comunió, per la qual cosa també s’havia de fer la cataquesis. Amb l’escola no s’anava a missa però abans de començar les classe fèiem alguna càntics religiosos.

Com repercutia el franquisme a l’escola?
Els professors ens obligaven a cantar el “Cara al sol”.També, quan entrava una visita a la classe, ens havíem d’alçar tots de la cadira i dempeus cridar “Buenos días tenga usted”, aquesta imatge em recorda com si tota la classe fóssim petits soldats.
L’actitud dels professors envers els alumnes era molt violenta, ja que si no ens portàvem be a classe o fèiem malament els exercicis ens feien petites tortures com a ara picar-nos als dits amb un regle o obligar-nos a agenollar-nos amb cigrons sota els genolls i obligant-nos a sostenir volums d’enciclopèdia sobre les mans.

On i com va viure la seva adolescència?
La vaig viure a Catalunya. L’adolescència me la vaig passar treballant ja que vam arribar a Catalunya la meva mare, la meva germana i jo amb les butxaques buides a casa de la meva tieta. En conseqüència tots vam haver de treballar per poder sobreviure i per tant als 14 anys va començar la meva vida laboral, podríem dir que em van robar la infància.

Va fer el servei militar?
En el meu cas, jo no vaig haver de servir a l’exèrcit perquè vaig al·legar que tenia els peu plans i a causa d’això no podia caminar amb les botes militars. Aquest motiu, però , quan em tocava presentar-me a les files de la mili, ja no era acceptable. Finalment gràcies a un amic d’influència del meu sogre vaig poder lliurar-me’n de fer el servei militar. Gràcies a això vaig poder comprar-me una casa per viure amb la meva dona i la meva mare.

Què feia en les estones lliures?
Tot i la crisi econòmica també hi havia temps, encara que poc, per esbargir-se del treball i els caps de setmana aprofitàvem per sortir i fer una mica la vida que es corresponia amb la nostre edat.

Com li va afectar la fi del règim franquista?
Quan es va anunciar el famós “Españoles, Franco ha muerto” jo tenia 23 anys i estava treballant quan ho vaig sentir per la radio, tota la fabrica va començar a cridar i a celebrar-ho ja que per nosaltres anunciava l’arribada de la llibertat.
A casa, la cosa va ser diferent, la meva mare, per exemple va viure el moment amb por i inquietud ja que no sabia que podria succeir ja que ella va viure plenament el franquisme i no havia conegut cap altre sistema de govern.
Els dies posteriors a la mort de Franco molta gent ens vam manifestar als carrers i cantàvem l’himne de la “internacional” cosa que estava rotundament prohibida en l’apoca franquista.

Com van ser les primeres eleccions?
Quan es van celebrar les primeres eleccions, la majoria de la gent va anar a votar. El dia de les eleccions no va coincidir amb un dia de festa laboral, per tant, les empreses ens pagaven 4 hores laborals si presentaves el resguard que justificava que havies anat a votar.

Com va evolucionar la societat desprès de la instauració de la democràcia?
L’aparició de la llibertat va suposar que hi hagués més feina ja que s’havien obert les fronteres amb altres països. També va millorar el poder adquisitiu que personalment trobo que era millor que l’actual.
Un altre aspecte que va evolucionar va ser la tecnologia, això va suposar l’aparició d’aparells tecnològics i que quasi cada casa tenia una televisió a casa, cosa que abans era menys comú degut a la crisi econòmica.
Socialment va evolucionar també l’aspecte de la premsa sobretot en l’àmbit de la nuesa ja que van formar-se revistes com “interviu” o d’altres que abans eren totalment prohibides.

Quines diferencies troba més favorables a la vida d’abans? i a l’actual?
Trobo que en l’aspecte econòmic , desprès de la mort de Franco era millor que l’actual ja que el poder adquisitiu de les persones era mes coherent en comparació al preu de la vida, cosa que actualment es pitjor ja que els sous son molt baixos i la vida molt mes cara.
Un aspecte que trobo “favorable” a la vida dels temps franquistes es el fet que abans els empresaris tenien moltes dificultats alhora de fer fora als treballadors, cosa que era pràcticament impossible a diferencia d’ara que les empreses no troben tantes barreres.

Actualment la gent és més lliure però econòmicament més dependent.

História d'un emigrant Andalús.

Justiniano Carrasco, nascut al 1929.

El meu avi va néixer a Andalusia a la provincia de Jaén , més concretament al poble de: "Las Navas de san Juan".

Va anar a l'escola?
Sí, recoro que fins als 13 anys vaig anar a l'escola del poble, que era una escola de la republica fins al 1939, i a parir del 1940, les coses van canviar.
El profesor recordo que es deia "Don Juaquín", i que va ser el mateix durant tots els cursos.A l'inici de les clases no ens feien ni aixecar ni cantar cap canço, tampoc recordo cap mena de retrat de ningú a l'aula ni cap mena de repressió.
El que si recordo es que no teniem que pagar res, tot era gratuït.

Que va fer cuan va acavar l'escola?
Un cop acavada l'escola, amb 13 anys al 1942, l'únic que podia fer jo era posarme a treballar, seguir estudiant era impossíble imés en un poble de 500 habitants com era el nostre.
Vaig ajudar al pare, jo era el gran dels quatre germans, i em tocava treballar, al camp de la família treballant amb les oliveres i els braus, que era el "nostre pa de cada día".

Com va viure la guerra civíl?
Al nostre poble no hi van haver grans enfrontaments, no eraun lloc gaire estrrategic ni gaire interesant de dominar, i va quedar sota el domini republicá fins al 1939, un cop acavada la guerra va quedar dins del domini feixista.
Recordo que al poble hi havien militars republicans, que van tenir alguna topada amb soldats nacionals.No hi havía tancs ni armament únicament homes amb armes.

Que recorda dels anys seguents de la guerra?
Despres de la geuerra van arrivar les represalies, van arrivar alguns franquistes i van afusellar els republicans, entre ells el meu pare (el meu besavi). Recordo qu tot estava meés controlat, peró jo vaig seri poc temps.......

"Primer contacte amb Catalunya"

Al 1949, cuan jo tenia 20 anys vaig embarcarme en un vaixell escola de la marina espanyola: "Galatea".
Vaig viatjar per totes les costes espanyoles durant quatre anys, fins al 1953, va ser en aquest últim any que vam arrivar a Barcelona, i em va agradar moltíssim, la seva gent i el seu encant, era diferent.

Que recorda dels anys de postguerra i del feixisme?
Recordo que els anys seguents eren molt durs, tant per el mal temps i també per la mala alimentació que teniem, feiem un apat al día i a vegades no podíem menjar, "ens van robar tot el que teníem", i vam perdre les terres i els animals, també alguns familiars i amics van morir, el meu germà Antonio que va lluitar a la batalla de l'Ebre com a voluntari.
No hi havia treball per a tots i el que hi havía era molt miserable.

"el viatje cap a la tranquilitat..."

Un cop vaig casarme i ja amb dos fills petits vaig decidir anar a buscar treball a altres zones de espanya. Vaig recordar Barcelona, suposo que ja havía canviat des de 1953, peró era millor que el poble.
Al 1964 tots quatre vam emigrara cap a Barcelona, de seguida vam adaptar-nos. Els nens anaven e l'escola del barri(horta), i jo treballava de transportista i de carniser, la vida era difícil peró no era dura.

Que recorda en arribar a Barcelona?
Recordo el port i la garandiositat de la ciutat, era molt viva i tot alló que recordava seguia al mateix lloc. A Catalunya la represió era molt més accentuada que a Andalusia, i la gent era molt més activa i més rebel.

No vam ser els únics en arrivar a Barcelona així que tot ens va ser fàcil i poc a poc vam començar una nova vida.

Entrevista a Lluís Bisbal, nascut l'any 1936

Com era la guerra en la zona on vivies?

Jo era molt petit, just al esclatar la guerra jo vaig néixer, al 1936. Vivíem en un barri de cases, a Santa Candia, Orpí. En el temps de guerra, de tant en tant feien ronda els “nacionals”, passaven per les cases i on entraven els prenien totes les coses de valor, aliments, el vi de les botes, animals, etc. Jo i els seus germans, quan els veien arribar a la barriada, la mare ens amagava en una espècie de “barraca”, feta a sota terra, per por a que ens fessin qualsevol cosa. En aquestes zones nomes i anaven patrulles a peu, ni bombardejos ni vehicles pesats, ja que era terreny muntanyós.

Com vivies un cop acabada la guerra?

Molta misèria. Era una zona en la qual no havien patit bombardejos ni atacs bèl·lics, però els aliments escassejaven molt. Aquí tenim una anècdota com a exemple:

Amb 6 anys tenia que caminar 5 km d’anada i 5 més de tornada per aconseguir peus de be i sang i un tros de pa moreno. Cada germà tenia la seva feina, la meva era aquesta.

Pel que fa a l’escola, els professors eren molt estrictes, teníem que canta la cançó “Cara al Sol”, alçant el braç dret, també era molt religiosa, ho demostra dient vaig fer d’escolà fins als 14 anys, ajudant al mossèn, i anava per les cases de les masies tirant sal, per aconseguir càrites per a l’església del poble.

Per a l’aliment diari, cada persona tenia una llibreta en la qual tenia la ració que els tocava per dia, diu que el rector els ajudava, els hi donava mes aliments.

Jo fins que no es va casar tot el que guanyava anava cap a la família, ja que no tenien diners, condicions molt dures, tots els trajectes per a les rodalies els tenia que fer a peu, anar al poble, a treballar a la fàbrica, tots els trajectes. El meu primer vehicle de transport va ser una bicicleta que li van comprar de segona mà i era per anar a treballar.
Al dia que em vaig casar amb la teva àvia, ens vam independitzar, i la vida va anar millorant, es a dir, treballar cada dia fins i tot caps de setmana i festius, per a poder tindre un plat a taula. Des de el meu punt de vista segueix sent molt dura, però en aquella època com diu el meu avi treballar era un luxe que no hom es pot permetre.

Com era l’escola, quina llengua parlaves, al carrer també?

A l’escola parlàvem el català però la escriptura, era en castellà, no el se escriure ni llegir el català, el castellà si. Pel que fa a les escoles hi havien fotografies de Franco i d’altres comandants que van posar els nacionals també hi havia la creu de l’església i altres utensilis religiosos.
A casa parlàvem el català, ja que era una zona molt rural, hi no hi havia cap mena de vigilància per evitar-ho.

Carme Llusà, una infància marcada per la Guerra

La meva àvia va néixer a Barcelona, el 1932. Al cap de pocs mesos d'anar a l'escola va haver de tornar-ne a sortir per culpa de la Guerra Civil. No va poder tornar-hi fins temps després; un temps que havia capgirat la seva vida i que l'havia fet créixer a ritmes forçats. Tot i que va viure el conflicte de ben petita encara recorda imatges de la Guerra i la misèria en què vivia Barcelona ara fa setanta anys.


Com va ser la Guerra a Barcelona?

Jo tenia quatre anys quan va començar la Guerra. El meu pare, per no haver d’anar al Front, treballava en una fàbrica de material de guerra. A la fàbrica cada dia li donaven un panet, que ell guardava per al meu germà i per a mi. Ell menjava el que podia; un parent ens havia regalat cinc quilos de garrofes per, si després teniem un conill, poder-lo alimentar. En comptes d’esmorzar el panet es menjava un parell de garrofes. Quan va arribar el conill ja no quedaven garrofes! Jajaja.

Quan sonava la sirena la gent sortia de casa i anava als refugis: al metro o als llocs especialment habilitats, fins que una altra sirena indicava que havia passat el perill. Moltes famílies vam decidir, al cap d’un temps, quedar-nos a casa en comptes d’anar al refugi: si haviem de morir-nos ens moririem a casa. Jo vivia a la part alta de la Diagonal; la part més castigada per les bombes va ser el Port, el barri de la Barceloneta i el Poble Sec.

Com vivia la gent després de la Guerra?

Moltes cases es van quedar sense res perquè els diners de la República no eren vàlids. Hi havia molta misèria. La gent s’havia d’espavilar per aconseguir aliments, fins i tot, venent-se els mobles de casa. Gairebé tothom es veia obligat a comprar d’estraperlo. El govern repartia una cartilla de racionament per família, amb varis tiquets. N’hi havia per anar a buscar pa (negre, molt dolent) diàriament i cada setmana es podien recollir uns quants aliments. Amb el racionament una família no podia sobreviure; per això compravem d’estraperlo. En aquells temps a Barcelona no hi havia ni gossos, ni gats, ni rates perquè la gent se’ls havia menjat. Es passava molta gana.

Una anècdota: les botigues venien tot el que podien d’estraperlo però estaven molt controlades per inspectors del règim. Quan tenia cinc anys vaig anar a comprar un quart de litre d’oli, com de costum, a un “colmado” de prop de casa. No em vaig adonar de la presència de dos senyors quan vaig demanar a la botiguera l’oli. Ella em va respondre que allà no en venien, d’oli, que em devia haver confós. Quan vaig veure que després d’insistir dient que ella sempre ens venia l’oli, no em feia cas, vaig marxar. Després vaig saber que els dos senyors eren inspectors i que havien multat a la botiguera per vendre il·legalment.

La gent, en vista de la gana que hi havia, anava també a buscar menjar als pobles per revendre’l després a Barcelona. Arriscaven les vides posant sacs de menjar a costat de les rodes dels trens mentre passaven, a cada estació, els burots (policies per controlar el mercat negre). També hi havia senyores que es penjaven bosses de menjar de la cintura i se les tapaven amb les faldilles. A vegades deixaven rastre perquè alguna bossa se’ls hi havia rebentat!

Digue’m alguns símbols franquistes de la postguerra.

Jo només parlava el català a casa. A l’escola i al carrer era obligatori parlar el castellà; sinó, et deien, en el millor dels casos, que no t’entenien, et multaven o fins i tot et pegaven.

En totes les aules de les escoles hi havia fotografies de Franco, de José Antonio i una creu.

Abans de començar els espectacles o les pel·lícules sonava l’himne nacional i ens haviem de posar drets amb el braç estirat, i pobre de tu que no ho fessis!

Després de la Guerra vaig anar a un col·legi de monges. Al matí haviem de passar el rosari i després feiem una mica de classe. A la tarda tornavem a passar el rosari i feiem labors. El mes de maig era el mes de Maria; el març, el del Sagrat Cor… sempre hi havia algun pretext per anar a resar a l’Església. És a dir, de classe, poca.