Com va viure Pilar Navarro aquets anys tant durs

He fet l’entrevista a la meva àvia, Pilar Navarro Alcántara, va néixer a Utrillas (Terol) l’any 1934, ara te 74 anys. Ella la segona de quatre germans, tres nenes i el nen el petit.

El seu pare treballava a les mines de carbó i vivien en unes vivendes al costat de les mines que ja eren per els treballadors i encarregats.

· Que recordes de la guerra?

Que sortíem corrents i ens amagàvem a uns refugis que teníem molt a prop d’on vivíem, eren com unes coves. Els bombardegis, feien molt soroll, a mi m’espantaven.

A part també recordo que al tenir influencies amb gent de dretes, teníem bons coneguts, i com erem tres nenes molt seguides mai ens va faltar llet, la meva mare anava a buscar-la a Montalban.

· A casa teva saps de quina banda estaven?

La família de la meva mare eren d’esquerres i per part del meu pare, recordo que la seva germana i el seu cunyat van estar perseguits i empresonats molt temps. Els meus avis també van estar empresonats molt temps i van estar a punt d’afusellar a la meva àvia.
Encara que no ho he sabut mai del cert, jo sempre he pensat que el meu pare que era molt amic del clero i de la gent rica, (queda lleig dir-ho) en aquells temps poder es deia un “traïdor”, perquè els havia delatat. La família del meu pare no es van parlar amb ell durant molts anys després de la guerra.

· Com vas viure la postguerra?

Nosaltres quan va acabar la guerra vam anar a viure al poble de Utrillas, i vam deixar les vivendes on estàvem, crec que era perquè estàvem apartats i teníem de caminar gairebé una hora per anar al poble, a part la casa on ens anàvem a instal·lar-nos, era mes gran, tenia pati i corrals, i es trobava al costat de la casa del rector.
EL pare va aconseguir un tros de terreny on hi teníem verdures i patates, nosaltres anàvem amb ell al sortir de l’escola a regar, a matar cucs, a treure herbes,... L’ajudàvem!

Recordo com la meva mare ens feia anar a fer cua per buscar menjar amb la cartilla de racionament i uns cupons. Cada dia anava una germana diferent, ens llevàvem a les sis del mati per fer cua, eren unes cues molt llargues, d’unes quantes hores. Ens llevàvem tant d’hora perquè a vegades et trobaves que després d’esperar més de dues hores ja no quedava res.

· Pots explicar que era això de la cartilla de racionament? I que us donaven per menjar?

Al meu pare quan el pagaven a la feina, els donaven cada més una cartilla on anava especificat quants erem a la família.
Aleshores jo recordo que després de les llargues cues hem donaven pa, uns panets petits rodons per la família i un pa una mica més gran pel pare. També cansalada.

· Vas anar a l’escola? Com funcionava?

Abans no podia anar tothom a l’escola, però al poble hi havia una dona que feia de professora, donava classes als rics i anava a algunes cases. A part, el meu pare als vespres i amb una llum a la vora del foc ens ensenyava l’abecedari i ha llegir.
Hi havia un hospital molt gran on unes monges s’encarregaven dels soldats ferits. Aquestes monges són les que van fer l’escola, en uns edificis on abans havien estat els menjadors dels miners. A mi que m’agradava vaig anar a preguntar si hi podria anar, sense dir res als pares. Allà hem van preguntar si sabia llegir i finalment li van dir als meus pares que perquè no m’hi portaven i així va ser, com les tres germanes vam poder anar a l’escola. Jo en tinc molt bon record, vaig aprendre molt i també a cosir.

· Vas començar a treballar molt petita?

Com vivíem en un lloc molt pobre, allà no hi havia feina i la tenies que buscar a un altre lloc, vam acabar els quatre germans lluny l’un de l’altre amb vides ben diferents.

Però si, contestant-te la pregunta, quan tenia onze anys vaig deixar l’escola, la meva mare ja ens buscava feina fora de casa, la costum era anar amb una família a fer de “niñera”. A les dues germanes grans, una d’elles jo, ja que sóc la segona vam anar a treballar. Amb dotze anys, jo ja estava amb una família de Saragossa, als tretze a València, i amb quinze anys estava amb una família d’un metge a la Rambla de Catalunya a Barcelona. Allà va ser quan en un viatge que tornava de casa vaig parar a Manresa per acompanyar a una amiga a Berga que estava sola i vaig estar uns dies fent-li companyia, vaig trobar feina a una fruiteria i vaig conèixer el que després va ser el meu marit, el Domingo.

· Moltes malalties en la postguerra?

Jo recordo polls, molts polls. Molta fam, això feia que la gent es moris mes jove, i també per altres mancances, com algunes malalties.
Tenia una tieta que estava sola i llogava habitacions a homes que venien de fora a treballar i li havia sentit dir que se havien mort alguns, que era per falta de menjar, això vol dir que estaven desnutrits, malalts i a més treballant a les mines, el que guanyaven ho enviaven a les seves famílies.

· Alguna anècdota que recordis

Et faré una mica d’explicació sobre l’estraperlo, saps què és?
Doncs bé, t’explico. La meva mare era una estraperlista, jo de gran ho he anat veient del que era capaç.

A les mines treballaven amb rucs i mules, aleshores ella va demanar si li deixaven una. La meva mare amb totes les criatures, sobretot les dues grans, anàvem a buscar blat (no recordo a on) i el portàvem a moldre i veníem carregades de bosses de farina i ella feia pa blanc que mai nosaltres l’havíem tastat. Així després el canviava amb gent rica per diners, jocs de llit, brodats,...
També recordo caminar molt per anar a buscar unes garrafes d’oli que pesaven força i que havia passat molt fred amb unes glaçades que hi havia al mati, i per travessar el riu ens havíem de mullar. La meva mare era una negociant, jo crec que es venia fins hi tot el menjar de racionament. Ens feia treballar per ella. Això són coses de la guerra, de la misèria, de la subsistència.

Els últims anys de la repressió franquista.

Jo, l'Aroa Labraña, li he fet aquesta entrevista al meu pare, Óscar Labraña, per tal que m'expliqui les seves vivències del tardofranquisme, un aspecte que, tot i caure, una mica allunyat del nostre marc cronològic, també pertany al règim franquista, i ens mostra com encara es conservaven molts trets d'aquest període, fins i tot en la seva última fase.



Óscar Labraña, nascut a Cornellà el 23 de setembre de 1963 ens parlarà de la seva vivència (la seva infància i una part de l'adolecència) durant el règim franquista

1. Com era l’escola?

A l’escola hi havia una disciplina rígida, ferrea i absurda. Ens obligaven a tractar als mestres amb la categoria de “ Don” i a les mestres “ Señorita” . La llengua catalana no existia en l’ambit escolar. Cada vegada que entrava un professor a classe tothom a la vegada s’havia de posar dret i saludar amb una caçoneta que deia : “ Buenos dias Don Diego”, també cada matí ens obligaven a resar.

A l’hora del pati, ens feien formar i al.linearnos com si d’un exèrcit es tractés. Els professors tenien el dret i l’autoritat suficient de fer-nos clatellades als alumnes i amb un regle colpejar-nos a les mans. A la classe només anava amb nens fins a setè o vuitè. Un dels càstig era passejar-te per davan la classe de les nenes per avergonyir-te. Erem unes 40 persones per classe, els llestos seien al davan i els “ tontos”, com deien els professors, al darrere.

2.Com eren les classes d’història quan us parlaven de la Guerra Civil?

Les classes d’història, quan es parlava de la guerra civil, ens conscienciaven clarament que els “dolents” eren els republicans i comunistes, però tot i així com a nens erem encara petits per entendre bé les coses, ens comformavem amb el que teniem

Erem molt felisos, reiem , jugavem i estavem curtits davan els clatellots.

2. Com era la situació a casa, es parlava molt sobre la Guerra i la repressió? Passaveu gana?

Per la situacio, a casa menjar mai havia faltat, La tecnología brillava per la seva absència i en tot moment tant la meva àvia com el pare, sobretot a l’hora de menjar ens recordaven sempre la guerra recent que haviem viscut amb frases com: “No et deixaries res al plat si haguessis viscut la guerra com nosaltres, vigila!” o” si haguessis pasat la gana que varem passar t’ho menjaries tot” i aleshores com una cantarella ens explicaven les penúries de la guerra.

3. Podires explicar com vas viure o que recordes de la repressó envers la parla catalana? Com estava la situació social que t’envoltava?

Al carrer recordo que un policia local o guarda civil, un capellà, un mestre o un alcalde eren les forçes vives d’un poble. El Guarda civil podia entrar al mercat i surtir amb el cistell de la compra fet sense pagar un duro, o es deixaven sobornar per la població més pobre per no ser sancionats.

En cap lloc públic on traballessin funcionaris et podies adreçar a ells mai en català. Tots els noms dels carrers i plaçes estaven escrits en castellà i presentaven el símbol de la falange. Els meus pares volien posar a la meva germana el nom de "Roser", però això duarant el franquisme no podia ser possible, els hi van negar aquesta opció i els van dir que li posarien "Rosario". Tot i així a casa i amb molts amics parlava amb català i per suposat a la meva germana la cridavem com Roser.

Recordo també haver participat en alguna manifestació d’estudinats reivindicant algunes llibertats i la policia nacional anomenada per totom com “els grisos” repartien llenya a peu i cavall i disparaven amb pilotes de goma com si fossim delincuents, no existia el dret a manifestar-se, tampoc el dret a vot.

4. Com vas viure la mort de Franco? Que va suposar per la teva familia o per la gent coneguda del poble aquest fet?

Vivia a Cornellà on era de tota la vida un barri molt obrer i on la gent començava a reivindicar els seus drets com a treballadors i començaven les primeres mobilitzacions. Recordo com el dia de la mort de Franco amb una certa discressio a les cases s’obrien ampolles de cava. A casa, la por era mes excentuada i no teniem clar que el règim s’haigés acabat, per això no va haver cap tipu de celebració. A partir d’aquell moment quan es va intentar celebarar la primera diada de Sant Jordi a casa, la meva àvia ens deia a la meva germana i a mi “res de posar cap senyera, perquè si torna a haver una

dictadura jo recordo que quan va arribar franco es van endur a gent del poble i la van afusellar tatxant-los de republicants i antifeixistes”.

Quaranta anys de règim havien creat una xarxa de gent adicta al sistema que ocupava càrrecs importants a tots els nivells, que els havien aconseguit amb el “carnet” de la falange a la boca.

En aquella societat, el masclisme era molt evident, palpable i recolzat per a les lleis, fins al punt que per moltes coses la dona necessitaba l’autorització del seu marit, no hi havia dones policies, ni camioneres, ni dones a l’exercit…

Dençà de la mort de Franco hi havia molt recel que no fos viable del tot una democràcia i també encara recodo amb una certa engoixa per part de familiars i amics el cop d’estat del 23 de Febrer. Pensar que tot podia tornar a començar.

A partir de llavors les coses semblava que començaven a anar millor.

Quan ets petit és molt difícil valorar les coses perquè l’únic que coneixes és el que estas vivint. A mida que et vas fent adult i sobretot després de sortir d’una dictadura i amb l’evolucio típica d’un pais evolucionant democràticament puc valorar ara més, les grans diferències que hi havia.

Emília Salvado, nascuda el 1920, ens explica una part de la seva vida

L’Emília va néixer el dotze d’octubre de 1920, en un petit poble de la Segarra, Sant Martí de Maldà, de 1.000 habitants. la seva família era franquista i quan va esclatar la guerra, ella tenia 16 anys. Té els records presents, però alhora confusos, i amb els ulls humits ens respon aquestes questions.

.Va anar a l’escola els anys previs a la guerra?

Si que vaig anar a una escola de monges, fins que va començar la guerra i vam haver de plegar. Allà s’utilitzava el català com a llengua comuna. Desprès de cursar els estudis bàsics, vaig fer uns estudis superiors pagant a les monges, que fèiem al mati francès, i a la tarda labors, fins als 16 anys. Quant va començar la guerra les escoles i les esglesies es van tancar.

.Com va viure la guerra civil?

Com que vivia amb un poble petit no va faltar-hi res. Els soldats feien l’estraperlo i repartien menjar, principalment oli. Teníem unes cartilles de racionament, però com que jo era filla única i estàvem ven situats, teníem el menjar suficient.
Recordo que una vegada a dins del campanar van posar dinamita, i el van encendre. El Pava era l’avió que anunciava que tiraven bombes, i quan el vam sentir ràpidament ens vam amagar a casa, a sota les escales, però per sort, només es va fer malbé una part del campanar.
A dintre l’església, els soldats la feien servir d’estable, i guardaven els cavalls i altres animals. Ells es van porta bé amb nosaltres, ens intercanviàvem aliments, segons els que ells volguessin. La meva família era de pagès, i teníem granges i horts, llavors els i canviàvem conills (els soldats principalment volien carn) per sucre, per així tindre’ls contents.
Al les afores del poble hi havia unes comunes on els soldats anaven a fer les seves necessitats, així no molestaven a les cases.
Durant la gerra, el meu petit poble, semblava abandonat, ja que molta gent va marxar, els d’esquerres per por van fugir, i els de dretes estaven perseguits.

.Com vivia un cop acabada la guerra?

Com que vivia amb un petit poble de la Segarra, que no arribava als 1000 habitants, no es van notar molts canvis, ja que només van destruir el campanar. Això si, la por al cos sempre hi era.
Acabada la guerra, Franco va dir que la seva moneda no valia, i ens la va fer donar, per així canviar-la. Ens vam quedar sense diners, sense res. Però vam poder sobreviure gràcies a les nostres terres i agricultura.

.Quins símbols franquistes hi havia?

En el meu cas no hi ha haver cap tipus de repressió política, ni social, ja que tota la meva família era franquista.
Al poble, pel que fa a la llengua sempre em pogut parlar el català en públic.

La majoria d'habitants eren franquistes, alguns o feien veure, altres i creien. Si que es cert que ens feien cantar el cara al sol, i ara encara recordo aquella lletra, aquella lletra que mai oblidaré.

Un viatge pel temps amb en Josep Ramón Carmona

José Ramón Carmona Muñoz, nascut el 4 de setembre de 1952 a La Iruela (Jaen).

Immigrant a Catalunya des del 1965.

Quins estudis va cursar? Quan i on?
Vaig cursar fins al quart grau d’enciclopèdia, que equivaldria més o menys a l’educació primària a Páramo del Sil (Lleó) que és on vaig anar a viure quan tenia aproximadament 5 anys, ja que vaig néixer a La Iruela (Jaen). Aquests estudis els vaig finalitzar a Catalunya, on vaig arribar amb 13 anys. A Catalunya em vaig examinar per tal d’obtenir el certificat d’estudis primaris per poder començar a treballar. .

Quines assignatures cursava a l’escola i quantes hores?
A l’escola vaig estudiar les assignatures mes o menys semblant a les que s’estudien actualment com ara geografia, geometria, aritmètica, llengua castellana, religió, ortografia i cal·ligrafia,historia d’Espanya, entre d’altres.
Es començaven les classe a les 8 del matí i abans de començar les classe ens ficàvem en fila i ens donaven un got de llet en pols subvencionada pels americans. A les 11 del matí sortíem per “esmorzar” ja que la majoria no esmorzàvem degut a que la situació econòmica d’aquells temps no era massa favorable. A les 12 del migdia sortíem per anar a dinar a casa. Repreniem les classe a les 3 de la tarda fins a les 5.

Com era la religió a l’escola?
A l’escola la religió era obligatòria per a tothom. També era obligatori fer la primera comunió, per la qual cosa també s’havia de fer la cataquesis. Amb l’escola no s’anava a missa però abans de començar les classe fèiem alguna càntics religiosos.

Com repercutia el franquisme a l’escola?
Els professors ens obligaven a cantar el “Cara al sol”.També, quan entrava una visita a la classe, ens havíem d’alçar tots de la cadira i dempeus cridar “Buenos días tenga usted”, aquesta imatge em recorda com si tota la classe fóssim petits soldats.
L’actitud dels professors envers els alumnes era molt violenta, ja que si no ens portàvem be a classe o fèiem malament els exercicis ens feien petites tortures com a ara picar-nos als dits amb un regle o obligar-nos a agenollar-nos amb cigrons sota els genolls i obligant-nos a sostenir volums d’enciclopèdia sobre les mans.

On i com va viure la seva adolescència?
La vaig viure a Catalunya. L’adolescència me la vaig passar treballant ja que vam arribar a Catalunya la meva mare, la meva germana i jo amb les butxaques buides a casa de la meva tieta. En conseqüència tots vam haver de treballar per poder sobreviure i per tant als 14 anys va començar la meva vida laboral, podríem dir que em van robar la infància.

Va fer el servei militar?
En el meu cas, jo no vaig haver de servir a l’exèrcit perquè vaig al·legar que tenia els peu plans i a causa d’això no podia caminar amb les botes militars. Aquest motiu, però , quan em tocava presentar-me a les files de la mili, ja no era acceptable. Finalment gràcies a un amic d’influència del meu sogre vaig poder lliurar-me’n de fer el servei militar. Gràcies a això vaig poder comprar-me una casa per viure amb la meva dona i la meva mare.

Què feia en les estones lliures?
Tot i la crisi econòmica també hi havia temps, encara que poc, per esbargir-se del treball i els caps de setmana aprofitàvem per sortir i fer una mica la vida que es corresponia amb la nostre edat.

Com li va afectar la fi del règim franquista?
Quan es va anunciar el famós “Españoles, Franco ha muerto” jo tenia 23 anys i estava treballant quan ho vaig sentir per la radio, tota la fabrica va començar a cridar i a celebrar-ho ja que per nosaltres anunciava l’arribada de la llibertat.
A casa, la cosa va ser diferent, la meva mare, per exemple va viure el moment amb por i inquietud ja que no sabia que podria succeir ja que ella va viure plenament el franquisme i no havia conegut cap altre sistema de govern.
Els dies posteriors a la mort de Franco molta gent ens vam manifestar als carrers i cantàvem l’himne de la “internacional” cosa que estava rotundament prohibida en l’apoca franquista.

Com van ser les primeres eleccions?
Quan es van celebrar les primeres eleccions, la majoria de la gent va anar a votar. El dia de les eleccions no va coincidir amb un dia de festa laboral, per tant, les empreses ens pagaven 4 hores laborals si presentaves el resguard que justificava que havies anat a votar.

Com va evolucionar la societat desprès de la instauració de la democràcia?
L’aparició de la llibertat va suposar que hi hagués més feina ja que s’havien obert les fronteres amb altres països. També va millorar el poder adquisitiu que personalment trobo que era millor que l’actual.
Un altre aspecte que va evolucionar va ser la tecnologia, això va suposar l’aparició d’aparells tecnològics i que quasi cada casa tenia una televisió a casa, cosa que abans era menys comú degut a la crisi econòmica.
Socialment va evolucionar també l’aspecte de la premsa sobretot en l’àmbit de la nuesa ja que van formar-se revistes com “interviu” o d’altres que abans eren totalment prohibides.

Quines diferencies troba més favorables a la vida d’abans? i a l’actual?
Trobo que en l’aspecte econòmic , desprès de la mort de Franco era millor que l’actual ja que el poder adquisitiu de les persones era mes coherent en comparació al preu de la vida, cosa que actualment es pitjor ja que els sous son molt baixos i la vida molt mes cara.
Un aspecte que trobo “favorable” a la vida dels temps franquistes es el fet que abans els empresaris tenien moltes dificultats alhora de fer fora als treballadors, cosa que era pràcticament impossible a diferencia d’ara que les empreses no troben tantes barreres.

Actualment la gent és més lliure però econòmicament més dependent.

História d'un emigrant Andalús.

Justiniano Carrasco, nascut al 1929.

El meu avi va néixer a Andalusia a la provincia de Jaén , més concretament al poble de: "Las Navas de san Juan".

Va anar a l'escola?
Sí, recoro que fins als 13 anys vaig anar a l'escola del poble, que era una escola de la republica fins al 1939, i a parir del 1940, les coses van canviar.
El profesor recordo que es deia "Don Juaquín", i que va ser el mateix durant tots els cursos.A l'inici de les clases no ens feien ni aixecar ni cantar cap canço, tampoc recordo cap mena de retrat de ningú a l'aula ni cap mena de repressió.
El que si recordo es que no teniem que pagar res, tot era gratuït.

Que va fer cuan va acavar l'escola?
Un cop acavada l'escola, amb 13 anys al 1942, l'únic que podia fer jo era posarme a treballar, seguir estudiant era impossíble imés en un poble de 500 habitants com era el nostre.
Vaig ajudar al pare, jo era el gran dels quatre germans, i em tocava treballar, al camp de la família treballant amb les oliveres i els braus, que era el "nostre pa de cada día".

Com va viure la guerra civíl?
Al nostre poble no hi van haver grans enfrontaments, no eraun lloc gaire estrrategic ni gaire interesant de dominar, i va quedar sota el domini republicá fins al 1939, un cop acavada la guerra va quedar dins del domini feixista.
Recordo que al poble hi havien militars republicans, que van tenir alguna topada amb soldats nacionals.No hi havía tancs ni armament únicament homes amb armes.

Que recorda dels anys seguents de la guerra?
Despres de la geuerra van arrivar les represalies, van arrivar alguns franquistes i van afusellar els republicans, entre ells el meu pare (el meu besavi). Recordo qu tot estava meés controlat, peró jo vaig seri poc temps.......

"Primer contacte amb Catalunya"

Al 1949, cuan jo tenia 20 anys vaig embarcarme en un vaixell escola de la marina espanyola: "Galatea".
Vaig viatjar per totes les costes espanyoles durant quatre anys, fins al 1953, va ser en aquest últim any que vam arrivar a Barcelona, i em va agradar moltíssim, la seva gent i el seu encant, era diferent.

Que recorda dels anys de postguerra i del feixisme?
Recordo que els anys seguents eren molt durs, tant per el mal temps i també per la mala alimentació que teniem, feiem un apat al día i a vegades no podíem menjar, "ens van robar tot el que teníem", i vam perdre les terres i els animals, també alguns familiars i amics van morir, el meu germà Antonio que va lluitar a la batalla de l'Ebre com a voluntari.
No hi havia treball per a tots i el que hi havía era molt miserable.

"el viatje cap a la tranquilitat..."

Un cop vaig casarme i ja amb dos fills petits vaig decidir anar a buscar treball a altres zones de espanya. Vaig recordar Barcelona, suposo que ja havía canviat des de 1953, peró era millor que el poble.
Al 1964 tots quatre vam emigrara cap a Barcelona, de seguida vam adaptar-nos. Els nens anaven e l'escola del barri(horta), i jo treballava de transportista i de carniser, la vida era difícil peró no era dura.

Que recorda en arribar a Barcelona?
Recordo el port i la garandiositat de la ciutat, era molt viva i tot alló que recordava seguia al mateix lloc. A Catalunya la represió era molt més accentuada que a Andalusia, i la gent era molt més activa i més rebel.

No vam ser els únics en arrivar a Barcelona així que tot ens va ser fàcil i poc a poc vam començar una nova vida.