História d'un emigrant Andalús.

Justiniano Carrasco, nascut al 1929.

El meu avi va néixer a Andalusia a la provincia de Jaén , més concretament al poble de: "Las Navas de san Juan".

Va anar a l'escola?
Sí, recoro que fins als 13 anys vaig anar a l'escola del poble, que era una escola de la republica fins al 1939, i a parir del 1940, les coses van canviar.
El profesor recordo que es deia "Don Juaquín", i que va ser el mateix durant tots els cursos.A l'inici de les clases no ens feien ni aixecar ni cantar cap canço, tampoc recordo cap mena de retrat de ningú a l'aula ni cap mena de repressió.
El que si recordo es que no teniem que pagar res, tot era gratuït.

Que va fer cuan va acavar l'escola?
Un cop acavada l'escola, amb 13 anys al 1942, l'únic que podia fer jo era posarme a treballar, seguir estudiant era impossíble imés en un poble de 500 habitants com era el nostre.
Vaig ajudar al pare, jo era el gran dels quatre germans, i em tocava treballar, al camp de la família treballant amb les oliveres i els braus, que era el "nostre pa de cada día".

Com va viure la guerra civíl?
Al nostre poble no hi van haver grans enfrontaments, no eraun lloc gaire estrrategic ni gaire interesant de dominar, i va quedar sota el domini republicá fins al 1939, un cop acavada la guerra va quedar dins del domini feixista.
Recordo que al poble hi havien militars republicans, que van tenir alguna topada amb soldats nacionals.No hi havía tancs ni armament únicament homes amb armes.

Que recorda dels anys seguents de la guerra?
Despres de la geuerra van arrivar les represalies, van arrivar alguns franquistes i van afusellar els republicans, entre ells el meu pare (el meu besavi). Recordo qu tot estava meés controlat, peró jo vaig seri poc temps.......

"Primer contacte amb Catalunya"

Al 1949, cuan jo tenia 20 anys vaig embarcarme en un vaixell escola de la marina espanyola: "Galatea".
Vaig viatjar per totes les costes espanyoles durant quatre anys, fins al 1953, va ser en aquest últim any que vam arrivar a Barcelona, i em va agradar moltíssim, la seva gent i el seu encant, era diferent.

Que recorda dels anys de postguerra i del feixisme?
Recordo que els anys seguents eren molt durs, tant per el mal temps i també per la mala alimentació que teniem, feiem un apat al día i a vegades no podíem menjar, "ens van robar tot el que teníem", i vam perdre les terres i els animals, també alguns familiars i amics van morir, el meu germà Antonio que va lluitar a la batalla de l'Ebre com a voluntari.
No hi havia treball per a tots i el que hi havía era molt miserable.

"el viatje cap a la tranquilitat..."

Un cop vaig casarme i ja amb dos fills petits vaig decidir anar a buscar treball a altres zones de espanya. Vaig recordar Barcelona, suposo que ja havía canviat des de 1953, peró era millor que el poble.
Al 1964 tots quatre vam emigrara cap a Barcelona, de seguida vam adaptar-nos. Els nens anaven e l'escola del barri(horta), i jo treballava de transportista i de carniser, la vida era difícil peró no era dura.

Que recorda en arribar a Barcelona?
Recordo el port i la garandiositat de la ciutat, era molt viva i tot alló que recordava seguia al mateix lloc. A Catalunya la represió era molt més accentuada que a Andalusia, i la gent era molt més activa i més rebel.

No vam ser els únics en arrivar a Barcelona així que tot ens va ser fàcil i poc a poc vam començar una nova vida.

Entrevista a Lluís Bisbal, nascut l'any 1936

Com era la guerra en la zona on vivies?

Jo era molt petit, just al esclatar la guerra jo vaig néixer, al 1936. Vivíem en un barri de cases, a Santa Candia, Orpí. En el temps de guerra, de tant en tant feien ronda els “nacionals”, passaven per les cases i on entraven els prenien totes les coses de valor, aliments, el vi de les botes, animals, etc. Jo i els seus germans, quan els veien arribar a la barriada, la mare ens amagava en una espècie de “barraca”, feta a sota terra, per por a que ens fessin qualsevol cosa. En aquestes zones nomes i anaven patrulles a peu, ni bombardejos ni vehicles pesats, ja que era terreny muntanyós.

Com vivies un cop acabada la guerra?

Molta misèria. Era una zona en la qual no havien patit bombardejos ni atacs bèl·lics, però els aliments escassejaven molt. Aquí tenim una anècdota com a exemple:

Amb 6 anys tenia que caminar 5 km d’anada i 5 més de tornada per aconseguir peus de be i sang i un tros de pa moreno. Cada germà tenia la seva feina, la meva era aquesta.

Pel que fa a l’escola, els professors eren molt estrictes, teníem que canta la cançó “Cara al Sol”, alçant el braç dret, també era molt religiosa, ho demostra dient vaig fer d’escolà fins als 14 anys, ajudant al mossèn, i anava per les cases de les masies tirant sal, per aconseguir càrites per a l’església del poble.

Per a l’aliment diari, cada persona tenia una llibreta en la qual tenia la ració que els tocava per dia, diu que el rector els ajudava, els hi donava mes aliments.

Jo fins que no es va casar tot el que guanyava anava cap a la família, ja que no tenien diners, condicions molt dures, tots els trajectes per a les rodalies els tenia que fer a peu, anar al poble, a treballar a la fàbrica, tots els trajectes. El meu primer vehicle de transport va ser una bicicleta que li van comprar de segona mà i era per anar a treballar.
Al dia que em vaig casar amb la teva àvia, ens vam independitzar, i la vida va anar millorant, es a dir, treballar cada dia fins i tot caps de setmana i festius, per a poder tindre un plat a taula. Des de el meu punt de vista segueix sent molt dura, però en aquella època com diu el meu avi treballar era un luxe que no hom es pot permetre.

Com era l’escola, quina llengua parlaves, al carrer també?

A l’escola parlàvem el català però la escriptura, era en castellà, no el se escriure ni llegir el català, el castellà si. Pel que fa a les escoles hi havien fotografies de Franco i d’altres comandants que van posar els nacionals també hi havia la creu de l’església i altres utensilis religiosos.
A casa parlàvem el català, ja que era una zona molt rural, hi no hi havia cap mena de vigilància per evitar-ho.

Carme Llusà, una infància marcada per la Guerra

La meva àvia va néixer a Barcelona, el 1932. Al cap de pocs mesos d'anar a l'escola va haver de tornar-ne a sortir per culpa de la Guerra Civil. No va poder tornar-hi fins temps després; un temps que havia capgirat la seva vida i que l'havia fet créixer a ritmes forçats. Tot i que va viure el conflicte de ben petita encara recorda imatges de la Guerra i la misèria en què vivia Barcelona ara fa setanta anys.


Com va ser la Guerra a Barcelona?

Jo tenia quatre anys quan va començar la Guerra. El meu pare, per no haver d’anar al Front, treballava en una fàbrica de material de guerra. A la fàbrica cada dia li donaven un panet, que ell guardava per al meu germà i per a mi. Ell menjava el que podia; un parent ens havia regalat cinc quilos de garrofes per, si després teniem un conill, poder-lo alimentar. En comptes d’esmorzar el panet es menjava un parell de garrofes. Quan va arribar el conill ja no quedaven garrofes! Jajaja.

Quan sonava la sirena la gent sortia de casa i anava als refugis: al metro o als llocs especialment habilitats, fins que una altra sirena indicava que havia passat el perill. Moltes famílies vam decidir, al cap d’un temps, quedar-nos a casa en comptes d’anar al refugi: si haviem de morir-nos ens moririem a casa. Jo vivia a la part alta de la Diagonal; la part més castigada per les bombes va ser el Port, el barri de la Barceloneta i el Poble Sec.

Com vivia la gent després de la Guerra?

Moltes cases es van quedar sense res perquè els diners de la República no eren vàlids. Hi havia molta misèria. La gent s’havia d’espavilar per aconseguir aliments, fins i tot, venent-se els mobles de casa. Gairebé tothom es veia obligat a comprar d’estraperlo. El govern repartia una cartilla de racionament per família, amb varis tiquets. N’hi havia per anar a buscar pa (negre, molt dolent) diàriament i cada setmana es podien recollir uns quants aliments. Amb el racionament una família no podia sobreviure; per això compravem d’estraperlo. En aquells temps a Barcelona no hi havia ni gossos, ni gats, ni rates perquè la gent se’ls havia menjat. Es passava molta gana.

Una anècdota: les botigues venien tot el que podien d’estraperlo però estaven molt controlades per inspectors del règim. Quan tenia cinc anys vaig anar a comprar un quart de litre d’oli, com de costum, a un “colmado” de prop de casa. No em vaig adonar de la presència de dos senyors quan vaig demanar a la botiguera l’oli. Ella em va respondre que allà no en venien, d’oli, que em devia haver confós. Quan vaig veure que després d’insistir dient que ella sempre ens venia l’oli, no em feia cas, vaig marxar. Després vaig saber que els dos senyors eren inspectors i que havien multat a la botiguera per vendre il·legalment.

La gent, en vista de la gana que hi havia, anava també a buscar menjar als pobles per revendre’l després a Barcelona. Arriscaven les vides posant sacs de menjar a costat de les rodes dels trens mentre passaven, a cada estació, els burots (policies per controlar el mercat negre). També hi havia senyores que es penjaven bosses de menjar de la cintura i se les tapaven amb les faldilles. A vegades deixaven rastre perquè alguna bossa se’ls hi havia rebentat!

Digue’m alguns símbols franquistes de la postguerra.

Jo només parlava el català a casa. A l’escola i al carrer era obligatori parlar el castellà; sinó, et deien, en el millor dels casos, que no t’entenien, et multaven o fins i tot et pegaven.

En totes les aules de les escoles hi havia fotografies de Franco, de José Antonio i una creu.

Abans de començar els espectacles o les pel·lícules sonava l’himne nacional i ens haviem de posar drets amb el braç estirat, i pobre de tu que no ho fessis!

Després de la Guerra vaig anar a un col·legi de monges. Al matí haviem de passar el rosari i després feiem una mica de classe. A la tarda tornavem a passar el rosari i feiem labors. El mes de maig era el mes de Maria; el març, el del Sagrat Cor… sempre hi havia algun pretext per anar a resar a l’Església. És a dir, de classe, poca.

Com ens ho farem perquè el record dels savis no s'esvaeixi?

Una xerrada guapa. Podríem dir que així és com ens agradaria definir aquella estona compartint les vivències d’aquells savis que tan malament s’ho havien passat temps enrere. Ens va agradar molt aquella estona sobretot comparada amb la monotonia de les classes on tan sols arribar i seure a la teva cadira de cada dia, et comencen a ploure totes aquelles paraules dels nostres estimats , o no tant, professors.
Però, és clar, aquest diferent i especial dia s’havia de gravar, difondre, divulgar o donar a conèixer, com més us agradi. I per això, per que aquelles paraules no se les endugui el vent, i en comptes d’això facin sorgir noves idees i reflexions, ens van i vam proposar de realitzar unes activitats que reflectissin el que havíem après.

I són bàsicament aquests tres:

· El bloc, que fa de crònica periodística del Consell i del postConsell; és a dir, del grapat de coses que hem fet, fem i mirarem de fer per tenir-vos informats de tot el procés.

· La webquest es on un altre grup d’alumnes s’encarrega d’aplicar i transformar aquesta saviesa en forma de discurs això sí, acompanyat d’il·lustracions, fotografies i d’altres recursos (allò que diuen, que val més una imatge que mil paraules).Alguns d’ells son extrets d’altres webs per tal que finalment disposem d’una seqüenciació ordenada i coherent centrada en les vivències de tres savis, que ens reflectiran l’escola republicana en aquella II República tan admirada i satanitzada (basant-nos en l’Isidre Torres), la solidaritat d’un generós rebel amb els ferits pels bombardejos durant la dramàtica Guerra Civil (amb la col·laboració del Pere Basté); i per últim, la visió de la trista i empobrida vida escolar d’un franquisme poc amic dels que no pensaven com ell i de com una nena se les empescava per enfrontar-se a aquell món tan ombrívol (l’ajuda aquí és de l’Elena Egea).


· El Digital Storytelling, en aquest, narrarem dues històries diferents, d’una banda ens centrarem en el testimoni de la Josefina Piquet, i la seva supervivència a una desesperant fugida en condicions duríssimes, durant el llarg i cru hivern del 39; i de l’altra, en la Roser Font, una nena nascuda, i criada a una presó, en la que la vida sovint mostrava la seva cara més fosca, quan la mort irrompia sobre els que per ella eren coneguts o amics, i que de cop i volta eren segats per la dalla per no se sap quins suposats crims imaginaris... Amb aquestes dues històries, ens esforçarem per fer un petit vídeo que integri testimonis, paraules, imatges, reflexions.


D’aquesta manera, amb l’ajuda d’aquests suports, ja sigui a través del webquest o del DigitalStorytelling, queden recollits i condensats els cinc testimonis dels nostres cinc membres del Consell dels Savis, sense els quals, res de tot el que estem fent no hauria estat possible.

Així que ja sabeu el que tenim entre les nostres mans, i esperem que tothom, des d’aquell navegant que no coneixem però que ha acabat en el nostre bloc, fins als coneguts i amics, passant pels savis, puguin col·laborar i dir la seva, ajudant-nos a fer créixer la il·lusió i la passió pel saber que, a dins nostre, es desenvolupen.

Us hi esperem! Els vostres comentaris, idees i reflexions seran benvingudes!!!!

UNA NOVA EXPERIÈNCIA A LES NOSTRES VIDES

En un dia qualsevol, un d’aquells que sona quatre cops el despertador (i que quatre cops l’atures i penses: “Cinc minuts més...”), que finalment et lleves, t’aixeques amb els ulls plens de lleganyes, t’arregles, et vesteixes, esmorzes, i (sempre) amb presses t’encamines cap a l’institut amb els ulls mig clucs..., en un dia així vam rebre, els estudiants de segon de Batxillerat de l’IES Molí de la Vila, amb més o menys expectació, el grup de savis format per: Pere Basté, Isidre Torres, Josefina Piquet, Elena Egea i la Roser Font; cinc persones víctimes directes de la Guerra Civil, ja que les persones que sofreixen una guerra o en reben els seus efectes sempre són víctimes directes. Aquests cinc personatges van compartir amb tots nosaltres (alumnes i professors) un tros de la seva vida, ho van fer amb alegria i amb ganes de fer-nos saber què se sent al viure en una època tant complicada com ho va ser la Guerra Civil o, posteriorment, la postguerra.


Tot això va coincidir amb l’estudi, per part nostra (els alumnes), del període de la Guerra Civil treballat a les classes d’història. Així doncs, com ja hem comentat abans, tots estàvem esperant amb il·lusió la xerrada d’aquestes persones. Vam poder constatar les dificultats, mancances, situacions de molta duresa, marginalitat, violència... i mil coses més les quals una guerra comporta. A més a més, en certes ocasions vam poder comparar tot allò que havíem estudiat a classe amb la realitat que ens mostraven els nostres, ja amics, testimonis. Tots vam escoltar amb atenció cada paraula dels membres que es trobaven a la taula presidencial, perquè una oportunitat així, és a dir, de trobar gent que t’explica el passat i te’l fa sentir quasi bé present mitjançant els mots plens de vivacitat i d’honradesa, no es té cada dia.


En conclusió creiem que en vam poder extreure molt de suc, o en altres paraules, ens vam omplir de la saviesa i experiència que aquests testimonis del passat ens van transmetre. Pensem que ha estat una experiència molt favorable pel que fa als nostres estudis, a la nostra educació, però sobretot a la nostra formació com a persones, i que el fet de poder apropar-nos al costat més humà de les persones que ens van relatar una part de la seva vida, ens va fer veure que avui dia vivim en un món ple de luxes, i del qual hem d’aprofitar cada moment que ens brinda la vida. Per tant només ens queda donar mil gràcies a els nostres cinc savis, a les persones encarregades de que això fos possible (dues noies de la Facultat de Pedagogia i el coordinador del Museu d’Història de Catalunya) i al nostre professor d’història per donar-nos aquesta magnífica oportunitat.







( Tots els membres del Consell de Savis)





(membres del Consell de Savis)






(Pere Basté)





(Elena Egea i la Roser Font)