La meva àvia va néixer a Barcelona, el 1932. Al cap de pocs mesos d'anar a l'escola va haver de tornar-ne a sortir per culpa de la Guerra Civil. No va poder tornar-hi fins temps després; un temps que havia capgirat la seva vida i que l'havia fet créixer a ritmes forçats. Tot i que va viure el conflicte de ben petita encara recorda imatges de la Guerra i la misèria en què vivia Barcelona ara fa setanta anys.
Com va ser la Guerra a Barcelona?
Jo tenia quatre anys quan va començar la Guerra. El meu pare, per no haver d’anar al Front, treballava en una fàbrica de material de guerra. A la fàbrica cada dia li donaven un panet, que ell guardava per al meu germà i per a mi. Ell menjava el que podia; un parent ens havia regalat cinc quilos de garrofes per, si després teniem un conill, poder-lo alimentar. En comptes d’esmorzar el panet es menjava un parell de garrofes. Quan va arribar el conill ja no quedaven garrofes! Jajaja.
Quan sonava la sirena la gent sortia de casa i anava als refugis: al metro o als llocs especialment habilitats, fins que una altra sirena indicava que havia passat el perill. Moltes famílies vam decidir, al cap d’un temps, quedar-nos a casa en comptes d’anar al refugi: si haviem de morir-nos ens moririem a casa. Jo vivia a la part alta de la Diagonal; la part més castigada per les bombes va ser el Port, el barri de la Barceloneta i el Poble Sec.
Com vivia la gent després de la Guerra?
Moltes cases es van quedar sense res perquè els diners de la República no eren vàlids. Hi havia molta misèria. La gent s’havia d’espavilar per aconseguir aliments, fins i tot, venent-se els mobles de casa. Gairebé tothom es veia obligat a comprar d’estraperlo. El govern repartia una cartilla de racionament per família, amb varis tiquets. N’hi havia per anar a buscar pa (negre, molt dolent) diàriament i cada setmana es podien recollir uns quants aliments. Amb el racionament una família no podia sobreviure; per això compravem d’estraperlo. En aquells temps a Barcelona no hi havia ni gossos, ni gats, ni rates perquè la gent se’ls havia menjat. Es passava molta gana.
Una anècdota: les botigues venien tot el que podien d’estraperlo però estaven molt controlades per inspectors del règim. Quan tenia cinc anys vaig anar a comprar un quart de litre d’oli, com de costum, a un “colmado” de prop de casa. No em vaig adonar de la presència de dos senyors quan vaig demanar a la botiguera l’oli. Ella em va respondre que allà no en venien, d’oli, que em devia haver confós. Quan vaig veure que després d’insistir dient que ella sempre ens venia l’oli, no em feia cas, vaig marxar. Després vaig saber que els dos senyors eren inspectors i que havien multat a la botiguera per vendre il·legalment.
La gent, en vista de la gana que hi havia, anava també a buscar menjar als pobles per revendre’l després a Barcelona. Arriscaven les vides posant sacs de menjar a costat de les rodes dels trens mentre passaven, a cada estació, els burots (policies per controlar el mercat negre). També hi havia senyores que es penjaven bosses de menjar de la cintura i se les tapaven amb les faldilles. A vegades deixaven rastre perquè alguna bossa se’ls hi havia rebentat!
Digue’m alguns símbols franquistes de la postguerra.
Jo només parlava el català a casa. A l’escola i al carrer era obligatori parlar el castellà; sinó, et deien, en el millor dels casos, que no t’entenien, et multaven o fins i tot et pegaven.
En totes les aules de les escoles hi havia fotografies de Franco, de José Antonio i una creu.
Abans de començar els espectacles o les pel·lícules sonava l’himne nacional i ens haviem de posar drets amb el braç estirat, i pobre de tu que no ho fessis!
Després de la Guerra vaig anar a un col·legi de monges. Al matí haviem de passar el rosari i després feiem una mica de classe. A la tarda tornavem a passar el rosari i feiem labors. El mes de maig era el mes de Maria; el març, el del Sagrat Cor… sempre hi havia algun pretext per anar a resar a l’Església. És a dir, de classe, poca.
