Entrevista a Lluís Bisbal, nascut l'any 1936

Com era la guerra en la zona on vivies?

Jo era molt petit, just al esclatar la guerra jo vaig néixer, al 1936. Vivíem en un barri de cases, a Santa Candia, Orpí. En el temps de guerra, de tant en tant feien ronda els “nacionals”, passaven per les cases i on entraven els prenien totes les coses de valor, aliments, el vi de les botes, animals, etc. Jo i els seus germans, quan els veien arribar a la barriada, la mare ens amagava en una espècie de “barraca”, feta a sota terra, per por a que ens fessin qualsevol cosa. En aquestes zones nomes i anaven patrulles a peu, ni bombardejos ni vehicles pesats, ja que era terreny muntanyós.

Com vivies un cop acabada la guerra?

Molta misèria. Era una zona en la qual no havien patit bombardejos ni atacs bèl·lics, però els aliments escassejaven molt. Aquí tenim una anècdota com a exemple:

Amb 6 anys tenia que caminar 5 km d’anada i 5 més de tornada per aconseguir peus de be i sang i un tros de pa moreno. Cada germà tenia la seva feina, la meva era aquesta.

Pel que fa a l’escola, els professors eren molt estrictes, teníem que canta la cançó “Cara al Sol”, alçant el braç dret, també era molt religiosa, ho demostra dient vaig fer d’escolà fins als 14 anys, ajudant al mossèn, i anava per les cases de les masies tirant sal, per aconseguir càrites per a l’església del poble.

Per a l’aliment diari, cada persona tenia una llibreta en la qual tenia la ració que els tocava per dia, diu que el rector els ajudava, els hi donava mes aliments.

Jo fins que no es va casar tot el que guanyava anava cap a la família, ja que no tenien diners, condicions molt dures, tots els trajectes per a les rodalies els tenia que fer a peu, anar al poble, a treballar a la fàbrica, tots els trajectes. El meu primer vehicle de transport va ser una bicicleta que li van comprar de segona mà i era per anar a treballar.
Al dia que em vaig casar amb la teva àvia, ens vam independitzar, i la vida va anar millorant, es a dir, treballar cada dia fins i tot caps de setmana i festius, per a poder tindre un plat a taula. Des de el meu punt de vista segueix sent molt dura, però en aquella època com diu el meu avi treballar era un luxe que no hom es pot permetre.

Com era l’escola, quina llengua parlaves, al carrer també?

A l’escola parlàvem el català però la escriptura, era en castellà, no el se escriure ni llegir el català, el castellà si. Pel que fa a les escoles hi havien fotografies de Franco i d’altres comandants que van posar els nacionals també hi havia la creu de l’església i altres utensilis religiosos.
A casa parlàvem el català, ja que era una zona molt rural, hi no hi havia cap mena de vigilància per evitar-ho.