Emília Salvado, nascuda el 1920, ens explica una part de la seva vida

L’Emília va néixer el dotze d’octubre de 1920, en un petit poble de la Segarra, Sant Martí de Maldà, de 1.000 habitants. la seva família era franquista i quan va esclatar la guerra, ella tenia 16 anys. Té els records presents, però alhora confusos, i amb els ulls humits ens respon aquestes questions.

.Va anar a l’escola els anys previs a la guerra?

Si que vaig anar a una escola de monges, fins que va començar la guerra i vam haver de plegar. Allà s’utilitzava el català com a llengua comuna. Desprès de cursar els estudis bàsics, vaig fer uns estudis superiors pagant a les monges, que fèiem al mati francès, i a la tarda labors, fins als 16 anys. Quant va començar la guerra les escoles i les esglesies es van tancar.

.Com va viure la guerra civil?

Com que vivia amb un poble petit no va faltar-hi res. Els soldats feien l’estraperlo i repartien menjar, principalment oli. Teníem unes cartilles de racionament, però com que jo era filla única i estàvem ven situats, teníem el menjar suficient.
Recordo que una vegada a dins del campanar van posar dinamita, i el van encendre. El Pava era l’avió que anunciava que tiraven bombes, i quan el vam sentir ràpidament ens vam amagar a casa, a sota les escales, però per sort, només es va fer malbé una part del campanar.
A dintre l’església, els soldats la feien servir d’estable, i guardaven els cavalls i altres animals. Ells es van porta bé amb nosaltres, ens intercanviàvem aliments, segons els que ells volguessin. La meva família era de pagès, i teníem granges i horts, llavors els i canviàvem conills (els soldats principalment volien carn) per sucre, per així tindre’ls contents.
Al les afores del poble hi havia unes comunes on els soldats anaven a fer les seves necessitats, així no molestaven a les cases.
Durant la gerra, el meu petit poble, semblava abandonat, ja que molta gent va marxar, els d’esquerres per por van fugir, i els de dretes estaven perseguits.

.Com vivia un cop acabada la guerra?

Com que vivia amb un petit poble de la Segarra, que no arribava als 1000 habitants, no es van notar molts canvis, ja que només van destruir el campanar. Això si, la por al cos sempre hi era.
Acabada la guerra, Franco va dir que la seva moneda no valia, i ens la va fer donar, per així canviar-la. Ens vam quedar sense diners, sense res. Però vam poder sobreviure gràcies a les nostres terres i agricultura.

.Quins símbols franquistes hi havia?

En el meu cas no hi ha haver cap tipus de repressió política, ni social, ja que tota la meva família era franquista.
Al poble, pel que fa a la llengua sempre em pogut parlar el català en públic.

La majoria d'habitants eren franquistes, alguns o feien veure, altres i creien. Si que es cert que ens feien cantar el cara al sol, i ara encara recordo aquella lletra, aquella lletra que mai oblidaré.