Els últims anys de la repressió franquista.

Jo, l'Aroa Labraña, li he fet aquesta entrevista al meu pare, Óscar Labraña, per tal que m'expliqui les seves vivències del tardofranquisme, un aspecte que, tot i caure, una mica allunyat del nostre marc cronològic, també pertany al règim franquista, i ens mostra com encara es conservaven molts trets d'aquest període, fins i tot en la seva última fase.



Óscar Labraña, nascut a Cornellà el 23 de setembre de 1963 ens parlarà de la seva vivència (la seva infància i una part de l'adolecència) durant el règim franquista

1. Com era l’escola?

A l’escola hi havia una disciplina rígida, ferrea i absurda. Ens obligaven a tractar als mestres amb la categoria de “ Don” i a les mestres “ Señorita” . La llengua catalana no existia en l’ambit escolar. Cada vegada que entrava un professor a classe tothom a la vegada s’havia de posar dret i saludar amb una caçoneta que deia : “ Buenos dias Don Diego”, també cada matí ens obligaven a resar.

A l’hora del pati, ens feien formar i al.linearnos com si d’un exèrcit es tractés. Els professors tenien el dret i l’autoritat suficient de fer-nos clatellades als alumnes i amb un regle colpejar-nos a les mans. A la classe només anava amb nens fins a setè o vuitè. Un dels càstig era passejar-te per davan la classe de les nenes per avergonyir-te. Erem unes 40 persones per classe, els llestos seien al davan i els “ tontos”, com deien els professors, al darrere.

2.Com eren les classes d’història quan us parlaven de la Guerra Civil?

Les classes d’història, quan es parlava de la guerra civil, ens conscienciaven clarament que els “dolents” eren els republicans i comunistes, però tot i així com a nens erem encara petits per entendre bé les coses, ens comformavem amb el que teniem

Erem molt felisos, reiem , jugavem i estavem curtits davan els clatellots.

2. Com era la situació a casa, es parlava molt sobre la Guerra i la repressió? Passaveu gana?

Per la situacio, a casa menjar mai havia faltat, La tecnología brillava per la seva absència i en tot moment tant la meva àvia com el pare, sobretot a l’hora de menjar ens recordaven sempre la guerra recent que haviem viscut amb frases com: “No et deixaries res al plat si haguessis viscut la guerra com nosaltres, vigila!” o” si haguessis pasat la gana que varem passar t’ho menjaries tot” i aleshores com una cantarella ens explicaven les penúries de la guerra.

3. Podires explicar com vas viure o que recordes de la repressó envers la parla catalana? Com estava la situació social que t’envoltava?

Al carrer recordo que un policia local o guarda civil, un capellà, un mestre o un alcalde eren les forçes vives d’un poble. El Guarda civil podia entrar al mercat i surtir amb el cistell de la compra fet sense pagar un duro, o es deixaven sobornar per la població més pobre per no ser sancionats.

En cap lloc públic on traballessin funcionaris et podies adreçar a ells mai en català. Tots els noms dels carrers i plaçes estaven escrits en castellà i presentaven el símbol de la falange. Els meus pares volien posar a la meva germana el nom de "Roser", però això duarant el franquisme no podia ser possible, els hi van negar aquesta opció i els van dir que li posarien "Rosario". Tot i així a casa i amb molts amics parlava amb català i per suposat a la meva germana la cridavem com Roser.

Recordo també haver participat en alguna manifestació d’estudinats reivindicant algunes llibertats i la policia nacional anomenada per totom com “els grisos” repartien llenya a peu i cavall i disparaven amb pilotes de goma com si fossim delincuents, no existia el dret a manifestar-se, tampoc el dret a vot.

4. Com vas viure la mort de Franco? Que va suposar per la teva familia o per la gent coneguda del poble aquest fet?

Vivia a Cornellà on era de tota la vida un barri molt obrer i on la gent començava a reivindicar els seus drets com a treballadors i començaven les primeres mobilitzacions. Recordo com el dia de la mort de Franco amb una certa discressio a les cases s’obrien ampolles de cava. A casa, la por era mes excentuada i no teniem clar que el règim s’haigés acabat, per això no va haver cap tipu de celebració. A partir d’aquell moment quan es va intentar celebarar la primera diada de Sant Jordi a casa, la meva àvia ens deia a la meva germana i a mi “res de posar cap senyera, perquè si torna a haver una

dictadura jo recordo que quan va arribar franco es van endur a gent del poble i la van afusellar tatxant-los de republicants i antifeixistes”.

Quaranta anys de règim havien creat una xarxa de gent adicta al sistema que ocupava càrrecs importants a tots els nivells, que els havien aconseguit amb el “carnet” de la falange a la boca.

En aquella societat, el masclisme era molt evident, palpable i recolzat per a les lleis, fins al punt que per moltes coses la dona necessitaba l’autorització del seu marit, no hi havia dones policies, ni camioneres, ni dones a l’exercit…

Dençà de la mort de Franco hi havia molt recel que no fos viable del tot una democràcia i també encara recodo amb una certa engoixa per part de familiars i amics el cop d’estat del 23 de Febrer. Pensar que tot podia tornar a començar.

A partir de llavors les coses semblava que començaven a anar millor.

Quan ets petit és molt difícil valorar les coses perquè l’únic que coneixes és el que estas vivint. A mida que et vas fent adult i sobretot després de sortir d’una dictadura i amb l’evolucio típica d’un pais evolucionant democràticament puc valorar ara més, les grans diferències que hi havia.