Com va viure Pilar Navarro aquets anys tant durs

He fet l’entrevista a la meva àvia, Pilar Navarro Alcántara, va néixer a Utrillas (Terol) l’any 1934, ara te 74 anys. Ella la segona de quatre germans, tres nenes i el nen el petit.

El seu pare treballava a les mines de carbó i vivien en unes vivendes al costat de les mines que ja eren per els treballadors i encarregats.

· Que recordes de la guerra?

Que sortíem corrents i ens amagàvem a uns refugis que teníem molt a prop d’on vivíem, eren com unes coves. Els bombardegis, feien molt soroll, a mi m’espantaven.

A part també recordo que al tenir influencies amb gent de dretes, teníem bons coneguts, i com erem tres nenes molt seguides mai ens va faltar llet, la meva mare anava a buscar-la a Montalban.

· A casa teva saps de quina banda estaven?

La família de la meva mare eren d’esquerres i per part del meu pare, recordo que la seva germana i el seu cunyat van estar perseguits i empresonats molt temps. Els meus avis també van estar empresonats molt temps i van estar a punt d’afusellar a la meva àvia.
Encara que no ho he sabut mai del cert, jo sempre he pensat que el meu pare que era molt amic del clero i de la gent rica, (queda lleig dir-ho) en aquells temps poder es deia un “traïdor”, perquè els havia delatat. La família del meu pare no es van parlar amb ell durant molts anys després de la guerra.

· Com vas viure la postguerra?

Nosaltres quan va acabar la guerra vam anar a viure al poble de Utrillas, i vam deixar les vivendes on estàvem, crec que era perquè estàvem apartats i teníem de caminar gairebé una hora per anar al poble, a part la casa on ens anàvem a instal·lar-nos, era mes gran, tenia pati i corrals, i es trobava al costat de la casa del rector.
EL pare va aconseguir un tros de terreny on hi teníem verdures i patates, nosaltres anàvem amb ell al sortir de l’escola a regar, a matar cucs, a treure herbes,... L’ajudàvem!

Recordo com la meva mare ens feia anar a fer cua per buscar menjar amb la cartilla de racionament i uns cupons. Cada dia anava una germana diferent, ens llevàvem a les sis del mati per fer cua, eren unes cues molt llargues, d’unes quantes hores. Ens llevàvem tant d’hora perquè a vegades et trobaves que després d’esperar més de dues hores ja no quedava res.

· Pots explicar que era això de la cartilla de racionament? I que us donaven per menjar?

Al meu pare quan el pagaven a la feina, els donaven cada més una cartilla on anava especificat quants erem a la família.
Aleshores jo recordo que després de les llargues cues hem donaven pa, uns panets petits rodons per la família i un pa una mica més gran pel pare. També cansalada.

· Vas anar a l’escola? Com funcionava?

Abans no podia anar tothom a l’escola, però al poble hi havia una dona que feia de professora, donava classes als rics i anava a algunes cases. A part, el meu pare als vespres i amb una llum a la vora del foc ens ensenyava l’abecedari i ha llegir.
Hi havia un hospital molt gran on unes monges s’encarregaven dels soldats ferits. Aquestes monges són les que van fer l’escola, en uns edificis on abans havien estat els menjadors dels miners. A mi que m’agradava vaig anar a preguntar si hi podria anar, sense dir res als pares. Allà hem van preguntar si sabia llegir i finalment li van dir als meus pares que perquè no m’hi portaven i així va ser, com les tres germanes vam poder anar a l’escola. Jo en tinc molt bon record, vaig aprendre molt i també a cosir.

· Vas començar a treballar molt petita?

Com vivíem en un lloc molt pobre, allà no hi havia feina i la tenies que buscar a un altre lloc, vam acabar els quatre germans lluny l’un de l’altre amb vides ben diferents.

Però si, contestant-te la pregunta, quan tenia onze anys vaig deixar l’escola, la meva mare ja ens buscava feina fora de casa, la costum era anar amb una família a fer de “niñera”. A les dues germanes grans, una d’elles jo, ja que sóc la segona vam anar a treballar. Amb dotze anys, jo ja estava amb una família de Saragossa, als tretze a València, i amb quinze anys estava amb una família d’un metge a la Rambla de Catalunya a Barcelona. Allà va ser quan en un viatge que tornava de casa vaig parar a Manresa per acompanyar a una amiga a Berga que estava sola i vaig estar uns dies fent-li companyia, vaig trobar feina a una fruiteria i vaig conèixer el que després va ser el meu marit, el Domingo.

· Moltes malalties en la postguerra?

Jo recordo polls, molts polls. Molta fam, això feia que la gent es moris mes jove, i també per altres mancances, com algunes malalties.
Tenia una tieta que estava sola i llogava habitacions a homes que venien de fora a treballar i li havia sentit dir que se havien mort alguns, que era per falta de menjar, això vol dir que estaven desnutrits, malalts i a més treballant a les mines, el que guanyaven ho enviaven a les seves famílies.

· Alguna anècdota que recordis

Et faré una mica d’explicació sobre l’estraperlo, saps què és?
Doncs bé, t’explico. La meva mare era una estraperlista, jo de gran ho he anat veient del que era capaç.

A les mines treballaven amb rucs i mules, aleshores ella va demanar si li deixaven una. La meva mare amb totes les criatures, sobretot les dues grans, anàvem a buscar blat (no recordo a on) i el portàvem a moldre i veníem carregades de bosses de farina i ella feia pa blanc que mai nosaltres l’havíem tastat. Així després el canviava amb gent rica per diners, jocs de llit, brodats,...
També recordo caminar molt per anar a buscar unes garrafes d’oli que pesaven força i que havia passat molt fred amb unes glaçades que hi havia al mati, i per travessar el riu ens havíem de mullar. La meva mare era una negociant, jo crec que es venia fins hi tot el menjar de racionament. Ens feia treballar per ella. Això són coses de la guerra, de la misèria, de la subsistència.